Dones Banner
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Del sexisme lingüístic al periodisme per a la ciutadania plural
El debat sobre Sexisme lingüístic, obert després de la publicació de l'informe en el qual Ignacio Bosque avalua nou guies de llenguatge no sexista, s’ha quedat en la superfície i la reiteració de posicions la solució de les quals és que cadascú continuï fent el que ha fet fins ara. Per aprofundir, passem de les paraules a les repercussions que tenen en el pensament i el coneixement, perquè el masculí afecta a les explicacions de les humanitats, les ciències socials, la política, el periodisme…, al debat públic.
opinió | 16/03/2012

Amparo Moreno.- Del sexisme lingüístic a l'androcentrisme
Des de la seva butaca de l'Acadèmia, Bosque es manifesta contrari a les propostes de les guies per garantir la visibilitat de la dona perquè, diu, les dones no ens sentim excloses, i perquè “l’ús no marcat (o ús genèric) del masculí per designar els dos sexes està fermament assentat en el sistema gramatical de l’espanyol i… no hi ha raó per censurar-ho”.
 
Certament, moltes dones podem sentir-nos incloses en el masculí; hem pogut accedir a la Universitat i convertir-nos en professionals perquè una llei de fa cent anys va posar fi a les normes que ens excloïen d’aquesta institució, i perquè cadascuna hem passat tots els exàmens exigits i hem demostrat que hem assumit les paraules i, amb elles, el pensament i el sistema de coneixement que s’ha acumulat al voltant del concepte “home” i els masculins.

No obstant això algunes, en haver de repetir l’aprés ja com a professionals, hem detectat que el masculí, que havíem cregut que permet designar als dos sexes, no ha fet visible a les dones; i que això ens havia conduït a ignorar-nos en les disciplines i camps en els quals ens hem especialitzat: perquè el masculí que hem après a utilitzar com a genèric està marcat i s’utilitza per considerar a les dones com una “anomalia”, en paraules de Kuhn per explicar les revolucions científiques. Per això, som tan competents com els nostres companys en l’ús del masculí, perquè estem on estem perquè hi volem estar; però hem decidit utilitzar-lo només amb la precisió i el rigor que exigeix el pensament científic, i no utilitzar-lo si advertim que condueix a confusions.

El problema és que algunes, en lloc de fonamentar la seva crítica en l’autocrítica dels hàbits de pensament assumits com a professionals, han passat sense més a l’atac dels masculins, i han optat per contrarestar-los afegint dones a qualsevol preu, fent propostes “no sexistes” o, copiant la terminologia anglosaxona, “amb perspectiva de gènere”; i han reduït la solució a dir el mateix però parlant de “la dona” i a duplicar o a invertir els termes.

Porto anys advertint que hi ha més. Que el concepte “home” i els masculins presumptament genèrics no estan marcats solament pel “gènere” sinó que corresponen a un “arquetip viril”, al model d’home que s’inculcava als nois quan se’ls deia: “aniràs a la mili i et faràs un home”. Aristòtil ho va definir amb claredat: “Per fer grans coses cal ser tan superior com és l’home a la dona, el pare als fills i l’amo als esclaus”. És a dir, conscient que per afirmar que uns estaven destinats a manar havia de dir que uns altres estaven destinats a ser manats (no a obeir, verb que no existia llavors, com ell mateix aclareix), va construir un model de classificació social dual, si, però complex; perquè per a ell, la diferència fonamental estava entre el poble grec, al que definia lliure, i els altres pobles als quals definia bàrbars per poder afirmar que els grecs tenien dret a esclavitzar-los; i la diferència entre dones i homes només l’atribuïa al poble grec, ja que als no grecs els definia com a coses o animals; en fi, considerava inferiors a les criatures del poble grec perquè encara no s’havien convertit en adults i no havien assimilat les regles de la “polis”. Pot ser que el domini dels homes sobre les dones sigui resultat de l’acord entre dones i homes per dominar a altres pobles i esclavitzar-los? Tenim indicis per validar aquesta hipòtesi.

Així, el concepte “home” en sentit fort, la clau a partir de la qual es defineix el “fet històric”, la “dada econòmica”, la “notícia”…, tot el que es considera significatiu, és, alhora, sexista, adult, classista i etnocèntric, i marca “l’ordre del discurs” androcèntric, terme que abasta molt més que “gènere” encara que algunes vulguin ignorar-ho. El problema és que utilitzem “home” de forma opaca, com si abracés tots els éssers humans, confonent lo particular amb lo general. La raó no és l’economia expressiva. El model s’ha divulgat perquè les transformacions socials han requerit que dones i homes exclosos dels centres de poder en societats l’expansió territorial de les quals i domini d’altres pobles era més reduït, com la grega o la romana, ens hàgim incorporat a unes burocràcies àmplies, militars, polítiques, econòmiques…, que actualment gestionem i ens permeten beneficiar-nos del domini del món. Per això aquest masculí, com afirma Bosque, “està fermament assentat en el sistema gramatical de l’espanyol”, el català i altres llengües.

Especial atenció mereix el periodisme considerat “seriós” els professionals del qual han consolidat l’enfocament androcèntric i a més l’han accentuat, desplaçant l’atenció cap a les entitats, les institucions públiques, les dades abstractes, els objectes… dels centres de poder (els mercats fan i desfan), marginant a la majoria de dones i homes com a víctimes o com a amenaces (violència de gènere, emigrants, indignats…). El periodisme s’ha deshumanitzat. I això no es guareix amb “gènere” sinó pensant-lo per a la ciutadania plural.

Preludi a una revolució
En definitiva, podem utilitzar o no el concepte “home” i els masculins segons de què vulguem parlar. Però si les unes i els altres ens quedem amb el sexe o el gènere, encobrirem la posició social en la qual ens trobem com dones i homes adults de pobles i classes acomodades,  i enterbolirem les explicacions que elaborem com a professionals i  el debat públic.

Hem explorat “l’anomalia” i estem afinant els instruments per interpretar el preludi a una revolució imprescindible per comprendre i explicar la societat actual, amb les seves diversitats i complexitats. Per això de vegades desafinen. Ara bé, si no volem emmascarar de victimisme els beneficis que gaudim com a dones i homes de classes mitjanes o acomodades dels països centrals; si volem comprometre’ns a col•laborar perquè les societats siguin justes i equitatives, haurem de preguntar-nos junt amb Donna Haraway: Amb la sang de qui es van crear els meus ulls?.

 

Amparo Moreno Sardà és Catedràtica emèrita d’Història de la Comunicació Departament de Periodisme de la UAB i Vicedegana del Col•legi de Periodistes de Catalunya

 

Altres notícies
L'escàndol dels mugrons | opinió | 15/09/2015
La princesa rebel | opinió | 18/09/2018
Soledad Puértolas a la RAE: el lent viatge de la k a la g (minúscula) | opinió | 18/03/2010
Feminisme i polítiques d’igualtat | opinió | 14/09/2010
La misògina RAE analitza la visibilitat de la dona en textos aliens | opinió | 16/03/2012
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  Apoderament de les dones i lideratge durant la pandèmia
En el marc dels actes 8 de març ... [+]
 
  Reflexió crítica d'un jutge sobre la perspectiva de gènere en el procés penal
Dilluns 1 de març, a les 18h ... [+]
 
  20 universitats públiques organitzen coordinadament activitats de debat sobre treball sexual
Tindran lloc durant el curs 2019/2020 i l’acte a la UAB ... [+]
 
  Duoda presenta una nova edició del Màster en estudis de la diferència sexual
El programa de Màster s'inicia al gener de 2020 i finalitza ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som