La fotògrafa Joana Biarnés, amb la seva càmera fotogràfica (Foto: Joana Biarnés)

A zones de conflicte on les dones estan sotmeses a dificultats més òbvies, trobem assajos com el de Iqbal Pamimi sobre Palestina, on es justifica la falta de dones fotoperiodistes mitjançant la infravalorització de la dona a la cultura árabo-musulmana. A Occident, la discriminació sembla més subtil, gairebé imperceptible.

Joana Biarnés té 80 anys, i va ser la primera fotoperiodista d'Espanya. Recorda amb malenconia la primera vegada que va entrar a la zona de fotògrafs d’un partit de futbol mentre el públic l’escridassava i l’àrbitre va parar el partit per dir-li que cap dona podia estar a aquella zona. Judith Butler, al seu llibre “Cuerpos que importan” explica que “el 'sexe' és una construcció que s’estableix amb la reiteració forçada d’unes normes, de manera que les diferències entre el rol de l’home i de la dona responen a les normes socials d’una època”. Molt similar és el que diu Linda Nochlin als anys 70 a l’assaig “Per què no hi ha hagut grans dones artistes?”, on conclou que la causa l’hem de trobar en una sèrie de factors socials e institucionals que han impossibilitat el desenvolupament lliure de la dona.

D’alguna manera, com diu l’escriptora feminista Kate Millett, el masclisme és un element més d’ordre social. Ara  algunes fotògrafes joves admeten la desigualtat home-dona però aconsegueixen convertir les diferències de sexe en una virtut. Així, fotògrafes que han treballat a zones de conflicte com la fotoperiodista Sandra Balsells o Lourdes Sesgade, admeten que ser dona els ha obert les portes a situacions íntimes amb altres dones de la zona i que ser considerades com a “inferiors” ha provocat que no se les considerés problemàtiques i s’ignorés la seva presència en situacions perilloses.

Quan parlem de la família, però, l’obstacle segueix estan present, i la majoria de fotoperiodistes han d’escollir entre família o treball. “Les dones – diu Sheryl Sandberg – s’enfronten a opcions més difícils que els homes entre l’èxit professional i la realització personal”, i el centre d’aquestes decisions és la maternitat. Anna Turbau, que va haver de deixar de treballar com a fotògrafa durant uns anys per poder dedicar-se als seus fills, recorda conferències de fotoperiodistes on l'única que tenia fills era ella.

La superació de la barrera familiar suposa un conflicte infranquejable per a moltes dones, però aquelles que decideixen continuar al mercat laboral han d’enfrontar-se a un panorama on, encara que més subtilment, la dona no gaudeix d’igualtat vers l’home i, per més imperceptible, el problema és ara més difícil de detectar i més complicat d’enfrontar que fa uns anys.

El feminisme dels anys 70 sembla que ha quedat obsolet, i que avui moltes de les reivindicacions que plantejava produeixen incomoditat. Però és clara, i ara més que mai, la necessitat de fer bullir un nou crit que demani la igualtat absoluta  per a aquelles dones que escullin avançar en la seva vida professional.

Al món de la fotografia la presència de dones fotoperiodistes és necessària per entendre el món des de una altra mirada. Necessitem la mirada femenina.