|
Però a cap periodista se li va ocórrer apuntar que la clau per facilitar l’accés a aquests objectius la tenen en les seves pròpies redaccions, en les taules dels seus redactors caps, en les polítiques informatives dels seus diaris, de les seves emissores de ràdio i dels seus canals de televisió, els mateixos que silencien l’activitat de la dona en l’esport, la ignoren i converteixen el seu treball en alguna cosa desconeguda per al gran públic… fins que arriben les medalles i no queda un altre remei que deixar constància que l’esport femení també existeix. Perquè, en definitiva, són els mitjans de comunicació els que converteixen en episòdica la presència de la dona en les seccions d’esports, els que mantenen els estereotips de gènere, els que no donen les mateixes oportunitats a homes i dones, els que han convertit l’esport en cosa d’homes els que, per tot això, limiten i contribueixen a enrederir la professionalització de la dona en l’esport.
Londres podia haver marcat una pauta a partir de la qual els mitjans de comunicació s’obrissin a informar amb major generositat sobre l’esport femení. Però no va anar així. És cert que les seccions especialitzades donen prioritat absoluta a informar sobre futbol --sobre Barça i Madrid per ser més exactes--, i que, en conseqüència, aquest criteri professional atorga tota la prioritat informativa a qualsevol nimietat relacionada amb Cristiano Ronaldo o Messi. També és cert que aquesta obsessió futbolera atribueix un paper secundari a altres disciplines esportives, però també ho és que quan li arriba el torn al bàsquet, o al handbol, l’espai, el temps informatiu, se’l mengen els equips masculins.
Va aconseguir el handbol femení la passada temporada major rellevància informativa després d’obtenir la seva selecció la medalla de bronze a Londres? De què li va servir la plata olímpica al waterpolo? Quina repercussió mediàtica va tenir el campionat d'Europa assolit per les dones de waterpolo del C.N. Sabadell? Què se sap dels equips de bàsquet femenins després que la seva selecció quedés campiona d'Europa?
La falta de notorietat de l’esportista en els mitjans de comunicació genera ignorància sobre la seva existència, allunya als espectadors dels camps on es practica i priva a les escolars de referents als quals seguir. L’augment de l'interès de les nenes per la natació sincronitzada és directament proporcional a l’aparició mediàtica de Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Ona Carbonell i les medalles assolides a Londres i Barcelona, a més del que ha aconseguit Mireia Belmonte amb les vocacions infantils vers la natació. Aquesta notorietat en premsa, ràdio i televisió és la que va fer que els anunciants es fixessin en la sincronitzada (Freixenet) i que ara ho facin amb Belmonte (Braun Silk-épil 7). Si no hi ha presència en els mitjans no hi ha notorietat, i si no hi ha notorietat no hi ha anunciants ni patrocinadors.
Un estudi de la consultora Personality Mitjana (Diario Marca, 7 d'agost del 2013) assenyala que Mireia Belmonte, malgrat els seus èxits, està molt lluny de ser esmentada en primera instància quan es pregunta a la gent del carrer pel nom d’esportistes destacats o destacades; amb anterioritat a la nedadora se cita fins i tot a Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez, que fa molts anys van deixar la raqueta. La nedadora queda molt lluny de la notorietat de Rafa Nadal, de Casillas i fins i tot de Vicente del Bosque, que són els que acaparen els patrocinadors. Les empreses busquen cares conegudes per als seus anuncis, no les troben entre les ignorades esportistes i fins i tot la publicitat de productes femenins prefereix els rostres d’actrius o presentadores, més conegudes entre el gran públic.
Amb menor notorietat que els seus companys en igualtat de condicions, sense el reconeixement del gran públic, amb un sostre de vidre que cobreix el seu treball, l’esport femení segueix el seu camí i ha tingut un esplèndid estiu. Resumim: en el Campionat del Món de Natació de Barcelona es van aconseguir 16 rècords d'Espanya en 12 proves, totes elles femenines; les quatre seleccions de bàsquet, des de la sub-16 a l’absoluta, han obtingut medalla d’or en els campionats europeus; Mireia Belmonte va batre a l’agost dos rècords mundials en piscina curta (800 i 400 metres lliures), els primers que aconsegueix un esportista espanyol; Ruth Beitia va aconseguir la medalla de bronze en salt d’altura en els Mundials d'Atletisme de Moscou; la selecció junior de waterpolo es proclama subcampiona del món; tres golfistes espanyoles --Carlota Ciganda, Beatriz Recari i Azahara Muñoz-- van ser decisives en la victòria de l’equip europeu en la Copa Solheim, l'equivalent femení de la Copa Ryder. Si cerquem un resum més global, més del 25% de les medalles assolides per Espanya al llarg de la seva història en competicions olímpiques porten nom de dona.
Aquesta és la realitat de l’esport femení espanyol, no la que reflecteixen els mitjans de comunicació.
|
L'escàndol dels mugrons 
