Dones Banner
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Premsa esportiva: continuarem igual?
Els mitjans de comunicació no reflecteixen la realitat de l’esport femení espanyol. Londres primer i Barcelona a l’agost passat amb el Campionat del Món de Natació han demostrat que, malgrat el silenci que envolta el seu treball, les dones estan marcant una època. El periodisme esportiu hauria de canviar el seu enfocament.
opinió | 02/09/2013

M. Eugenia Ibáñez.- A l’agost del 2012, després de la clausura dels Jocs Olímpics de Londres, els mitjans informatius van esgotar el seu repertori d’adjectius afalagadors per qualificar el paper de les esportistes espanyoles. No n’hi havia per a menys, perquè elles havien assolit 11 de les 17 medalles obtingudes per l’equip nacional. Aquelles dones, la immensa majoria ignorades fins llavors pels periodistes, havien salvat el paper d’una delegació que sense elles hagués fet poc menys que el ridícul. Just un any més tard, el Campionat Mundial de Natació, clausurat a Barcelona el 4 d’agost, va permetre la repetició de la mateixa història, però corregida i augmentada: la representació espanyola va obtenir 12 medalles (set en  sincronitzada, una en waterpolo, d’or,  i quatre en natació) i totes elles van penjar del coll d’una dona. Els homes no van pujar al podi ni una sola vegada. I de nou, titulars entre sorpresos i admirats, pàgines i pàgines per destacar la qualitat de les nedadores, editorials, entrevistes, articles d’opinió -alguns fins i tot amb signatura de dona, cosa infreqüent en els mitjans de comunicació-, i el no va més, portades i sèries de reportatges que bussejaven en el passat per explicar el present i poc menys que  vaticinar el futur de la natació femenina espanyola.


La selecció femenina espanyola de waterpolo durant un entrenament previ al mundial (foto: Guiu/ Pérez)

Els periodistes especialitzats es van referir a la puixança de l’esport femení, al coratge de les dones, a la seva constància en el treball, fins i tot van insistir en la seva abnegació. Alguns mitjans es van atrevir inclús a plantejar mesures per evitar que la repercussió mediàtica de les esportistes deixés de ser episòdica i únicament vinculada a èxits ocasionals. A mesura que queien les medalles obtingudes per les espanyoles, les solucions exposades pels especialistes esportius van ser múltiples i variades: que si és imprescindible igualar les oportunitats d’homes i dones, que si s’ha d’augmentar la presència femenina en els màxims càrrecs de les organitzacions esportives, que si ha arribat el moment de trencar els estereotips de gènere, que si s’ha de facilitar la professionalització de les dones al món de l’esport…
 

Però a cap periodista se li va ocórrer apuntar que la clau per facilitar l’accés a aquests objectius la tenen en les seves pròpies redaccions, en les taules dels seus redactors caps, en les polítiques informatives dels seus diaris, de les seves emissores de ràdio i dels seus canals de televisió, els mateixos que silencien l’activitat de la dona en l’esport, la ignoren i converteixen el seu treball en alguna cosa desconeguda per al gran públic… fins que arriben les medalles i no  queda un altre remei que deixar constància que l’esport femení també existeix. Perquè, en definitiva, són els mitjans de comunicació els que converteixen en episòdica la presència de la dona en les seccions d’esports, els que mantenen els estereotips de gènere, els que no donen les mateixes oportunitats a homes i dones, els que han convertit l’esport en cosa d’homes els que, per tot això, limiten i contribueixen a enrederir la  professionalització de la dona en  l’esport.

Londres podia haver marcat una pauta a partir de la qual els mitjans de comunicació s’obrissin a informar amb major generositat sobre l’esport femení. Però no va anar així. És cert que les seccions especialitzades donen prioritat absoluta a informar sobre futbol --sobre Barça i Madrid per ser més exactes--, i que, en conseqüència, aquest criteri professional atorga tota la prioritat informativa a qualsevol nimietat relacionada amb Cristiano Ronaldo o Messi. També és cert que aquesta obsessió futbolera atribueix un paper secundari a altres disciplines esportives, però també ho és que quan li arriba el torn al bàsquet, o al handbol, l’espai, el temps informatiu, se’l mengen els equips masculins.

Va aconseguir el handbol femení la passada temporada major rellevància informativa després d’obtenir la seva selecció la medalla de bronze a Londres? De què li va servir la plata olímpica al waterpolo? Quina repercussió mediàtica va tenir el campionat d'Europa assolit per les dones de  waterpolo del C.N. Sabadell?  Què se sap dels equips de bàsquet femenins després que la seva selecció quedés campiona d'Europa?

La falta de notorietat de l’esportista en els mitjans de comunicació genera ignorància sobre la seva existència, allunya als espectadors dels camps on es practica i priva a les escolars de referents als quals seguir. L’augment de l'interès de les nenes per la natació sincronitzada és directament proporcional a l’aparició mediàtica de Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Ona Carbonell i les medalles assolides a Londres i Barcelona, a més del que ha aconseguit Mireia Belmonte amb les vocacions infantils vers la natació. Aquesta notorietat en premsa, ràdio i televisió és la que va fer que els anunciants es fixessin en la sincronitzada (Freixenet) i que ara ho facin amb Belmonte (Braun Silk-épil 7). Si no hi ha presència en els mitjans no hi ha notorietat, i si no hi ha notorietat no hi ha anunciants ni patrocinadors.

Un estudi de la consultora Personality Mitjana (Diario Marca, 7 d'agost del 2013) assenyala que Mireia Belmonte, malgrat els seus èxits, està molt lluny de ser esmentada en  primera instància quan es pregunta a la gent del carrer pel nom d’esportistes destacats o destacades; amb anterioritat a la nedadora se cita fins i tot a Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez, que fa molts anys van deixar la raqueta. La nedadora queda molt lluny de la notorietat de Rafa Nadal, de Casillas i fins i tot de Vicente del Bosque, que són els que acaparen els patrocinadors. Les empreses busquen cares conegudes per als seus anuncis, no les troben entre les ignorades esportistes i fins i tot la publicitat de productes femenins prefereix els rostres d’actrius o presentadores, més conegudes entre el gran públic.

Amb menor notorietat que els seus companys en igualtat de condicions, sense el reconeixement del gran públic, amb un sostre de vidre que cobreix el seu treball, l’esport femení segueix el seu camí i ha tingut un esplèndid estiu. Resumim: en el Campionat del Món de Natació de Barcelona es van aconseguir 16 rècords d'Espanya en 12 proves, totes elles femenines; les quatre seleccions de bàsquet, des de la sub-16 a l’absoluta, han obtingut medalla d’or en els campionats europeus; Mireia Belmonte va batre a l’agost dos rècords mundials en piscina curta (800 i 400 metres lliures), els primers que aconsegueix un esportista espanyol; Ruth Beitia va aconseguir la medalla de bronze en salt d’altura en els Mundials d'Atletisme de Moscou; la selecció junior de waterpolo es proclama subcampiona del món; tres golfistes espanyoles --Carlota Ciganda, Beatriz Recari i Azahara Muñoz-- van ser decisives en la victòria de l’equip europeu en la Copa Solheim, l'equivalent femení de la Copa Ryder. Si cerquem un resum més global, més del 25% de les medalles assolides per Espanya al llarg de la seva història en competicions olímpiques porten nom de dona.

Aquesta és la realitat de l’esport femení espanyol, no la que reflecteixen els mitjans de comunicació.


 

Altres notícies
L'escàndol dels mugrons | opinió | 15/09/2015
La princesa rebel | opinió | 18/09/2018
Soledad Puértolas a la RAE: el lent viatge de la k a la g (minúscula) | opinió | 18/03/2010
Feminisme i polítiques d’igualtat | opinió | 14/09/2010
La misògina RAE analitza la visibilitat de la dona en textos aliens | opinió | 16/03/2012
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  Birres pel periodisme digne. Contra la precarietat al periodisme
28 de novembre. ... [+]
 
  20 universitats públiques organitzen coordinadament activitats de debat sobre treball sexual
Tindran lloc durant el curs 2019/2020 i l’acte a la UAB ... [+]
 
  Exposició Feminismes!
Del 19 de juliol a l’1 de desembre de 2019 al ... [+]
 
  Duoda presenta una nova edició del Màster en estudis de la diferència sexual
El programa de Màster s'inicia al gener de 2020 i finalitza ... [+]
 
  Curs de Defensa Personal Femenina
Tindrà lloc els mesos de novembre i desembre 2019 ... [+]
 
  Viladecavalls acollira al novembre l’exposició Montserrat Roig, cronista d’un temps i d’un país,
L'exposició continua la seva itinerància per Catalunya ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som