La fama i la gent famosa són els sants de la comunicació global


protagonistes\| glocal\| tendències\| comunicació\| món\| violències\| memòria\| opinió		cat \| esp

Margarita Rivière (Barcelona 1944). Periodista independent, escriptora i doctora en sociologia. En la seva trajectòria periodística de més de 40 anys ha tingut ocasió de practicar tots els gèneres, tant en la premsa escrita con en la ràdio i la televisió. Ha treballat i fet col•laboracions al Diario de Barcelona, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Le Monde Diplomàtique o Qué leer. Va dirigir l’Agència Efe a Catalunya en el moment en què es va crear el servei català de l’Agència i va estar guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona de Periodisme 1998. Actualment col•labora a El País amb articles d’opinió. Com a assagista ha publicat una trentena de llibres. Amb el títol Lo cursi y el poder de la moda va ser reconeguda amb el premi Espasa d'assaig 1992. Pensadora eficient, resolta a l’hora d’esbrinar i comprendre la realitat per poder-la explicar en tota la seva complexitat. És una gran professional de la comunicació i del gènere. De l’entrevista n’ha fet escola. D’empatia congènita, és una convincent tertuliana. Les seves reflexions a l’entorn del meravellós i inabastable ofici de periodista són un manual de referència obligada.
Al seu darrer llibre La fama. Iconos de la religión mediática (Ed. Crítica) assegura que els actuals periodistes intermediaris, són els nous sacerdots del segle XXI.

protagonistes | 16/12/2009

Maria Dolors Viñas.- La moda, la comunicació, la publicitat, el poder i la fama són temes que interrelaciona. Són objecte de les reflexions i les tesis del seu darrer llibre?
La moda és un moviment social que he estudiat bastant, moda no només entesa com a forma de vestir sinó com a forma d’estar present al “meollo”. Moda i actualitat són equivalents. Estem en una societat, en què aquell que està d’actualitat té un cert poder. L’actual periodisme s’ha convertit en un instrument de poder per a crear realitats a mida. Ho explico al llibre.

Crec que es tracta d’una tesi doctoral?
Sí, vaig voler fer un doctorat en sociologia per a poder analitzar la meva experiència professional amb instruments d’anàlisi metodològica. Volia estudiar les meves experiències com a periodista i comunicadora amb un cert rigor. La conclusió és que el poder està en les persones visibles en aquesta àgora pública que són els mitjans de comunicació. Les persones que estan a l’àgora, tenen un gran avantatge sobre les que no hi són, que són gent anònima. Per tant, diria que hi ha dues noves classes socials; qui està a l’escenari mediàtic i qui és només espectador o espectadora.

Fotos i vídeo: Esther Sanromà

La fama, dius, és una religió?
La fama crec que és una indumentària vital. La moda és una indumentària que està d’actualitat. La fama, en canvi, és l’etiqueta, la marca que, en el nivell interpersonal, l’elaborem nosaltres mateixos amb el suport dels altres. Tal com ens veuen els altres ens dóna una fama (és una persona treballadora, simpàtica etc..). Sempre depèn de la comunicació entre una persona i les altres. Llavors, això passa exactament igual quan hi ha un intermediari com és el cas dels mitjans de comunicació, que et poden catapultar a la fama o a l’inrevés. Ara aquesta activitat s’ha convertit en una carrera professional i al meu llibre analitzo aquest fet. Ho hem vist a diferents programes, la fama costa, té un preu. És una nova religió.

Per què la gent vol ser famosa?
Per una raó claríssima, tenim una societat que premia amb diners el poder. Això que vaig a dir és brutal: en aquest moment, per a una persona jove, és molt més interessant fer un càsting a O.T. que anar a la universitat a estudiar una carrera, perquè saben que si arriben allà on volen arribar, seran molt més ben retribuïts que acabant uns estudis. Aquest és el model d’aquesta societat. Els mitjans continuen sent el segon poder. Allò que ara mou el món, el primer poder, són els diners. Vivim en una societat que ens porta a això.

Molt decebedor
Evidentment que està decebent a molta gent, però per sobreviure has de tenir diners. Jo he fet aquest llibre per diverses raons, primer perquè al llarg de tota la meva vida professional, fent entrevistes a vegades m’estranyava, que una persona completament normal, tot d’una surt a la televisió, a la ràdio i a la premsa. Quan això és reiterat, llavors esdevé un personatge. Això per a mi és un misteri. Començo el llibre demanant-me per què passa això i estudio aquest procés. Fins ara, mai m’havia pensat que la meva tasca consistís en fer famosa a la gent, però, evidentment, quan entrevistes a algú pots produir que se li atribueixi una bona o una mala reputació.

Té a veure amb la crisi que els mitjans es comportin així?
Els mitjans hem vist com evolucionaven d’una censura política a una censura econòmica. Diem que al nostre país els mitjans són independents, però en el procés d’elaboració d’un personatge i en el procés d’elaboració d’una valoració són arbitraris. Buscant similituds i formes d’analitzar la funció que fan els mitjans en el fenomen del poder, els diners i els models de conducta, vaig trobar en els sociòlegs Weber i Durkhein unes descripcions molt acurades del que és la religió. Durkein diu que la religió és una resposta de l’home als misteris que li presenta la realitat. La necessita per explicar-se el sentit del món. Són sistemes d’idees o creences i la religió té per una part creences i per una altra rituals per implantar les creences. Llavors, els mitjans de comunicació transmeten unes creences, uns sistemes d’idees i de valors, unes explicacions del món i tenen uns rituals per a implantar aquestes creences, són els que s’encarreguen d’administrar la fe d’aquesta religió; els personatges, són els sants, els sacerdots serien els periodistes, les esglésies, els grups mediàtics i els fidels, l’audiència. La televisió és un gran ritual. Un partit de futbol és comparable a anar a missa. Tot plegat confirma una nova realitat mediàtica paral•lela a la realitat real. És com la comunió dels sants!!! Llavors si tenim una fe, laica, que és la comunicació, tots i totes hi creiem. Sabem que els mitjans expliquen coses, transmeten idees, per explicar què passa al món, per idear sistemes de vida i allò que expliquen, mai més ben dit, va a missa. Els famosos són, doncs, els sants de la comunicació global.

Fotos i vídeo: Esther Sanromà

Aquest procés fa que els mitjans desertin del compromís de la seva funció social?
És que ens havíem cregut la legitimitat que tenen els mitjans per explicar allò que passa al món a la gent. Llavors hi ha hagut una sinèrgia entre el món de l’espectacle i els mitjans escrits, és a dir, la informació i l’espectacle han fet com un híbrid. Veiem com, fins i tot els polítics, a les campanyes electorals estan fent espectacle. És a dir que aquí la funció social que legitima la informació i la professió, s’ha anat convertint en una fàbrica de productes que donen diners i espectacle.

Quin són els factors que determinen que siguem on som?
Són factors d’evolució social de la comunicació. La nova utopia és aquesta cosa impossible de comunicar-nos tots amb tots, és impossible perquè no tenim vint orelles ni quaranta ulls, però tenim una oferta que ens desborda.

El professor Manuel Castells deia que hi ha tres tipus de persones, els informats, els desinformats i els sobreinformats i en aquest últim grup hi ha tota la gent que no podem digerir la gran quantitat de missatges i informacions que ens arriben. La feina dels i les professionals ara és enorme i molt complicada, de seleccionar allò que val la pena, però també és complicada la de l’audiència, que ha de decidir en què fa servir el seu temps. Com sortir d’això?. En aquest moment tots i totes perdem el temps buscant coses. Això també és bo, perquè buscant pots trobar coses molt interessants que mai hauries pensant que existissin.

En aquest context, quin futur veus per als diferents mitjans?
El paper del periodista no desapareixerà, sigui en premsa escrita o en internet, sempre que ens expliquin allò que ens interessa saber. Cal saber què interessa a la societat. Ara té una sensibilitat diferent, s’ha de tenir en compte que les noves generacions canvien i també els interessos i les sensibilitats.

Com dius al teu assaig de “El mundo según la mujeres” creus que les noves generacions es poden perdre les nostres experiències o el nostre bagatge cultural?
Tot això és molt relatiu, potser nosaltres ens podem perdre les seves vivències. Diria que les dones d’ara hem pogut millorar la vida de les anteriors i segurament les següents generacions de dones ens milloraran a nosaltres. S’ha avançat molt!!!

Les dones, professionals de la comunicació, ja no pateixen tanta discriminació?
Mira, jo he fet un llibre que crec que és interessant, però els col•legues homes n’han fet cas omís. A les redaccions dels diaris la classe de tropa som dones, que treballen, moltes d’elles, amb una competència més gran que els homes. Jo estic una mica en contra d’això. Estic a favor d’una cosa molt difícil; crec que les dones guanyarem en el món del periodisme el dia que aconseguim canviar l’ordre de prioritats en les noticies, és dir que la valoració de les noticies sigui una altra completament diferent.

Pel que fa al llenguatge o al rescat de coses que són noticiables?
Sobre les coses noticiables, per suposat. Per exemple, es fa notícia dels maltractaments, perquè això és també un espectacle. Aquí coincideix un interès de dones i un interès, pervers, del sistema en general. El gran tema masculí d’interès en aquest moment és la por i el conflicte.

Al llibre sobre la fama, has vist peculiaritats quan es tracta d’un famós o una famosa?
Això no ho he estudiat però crec que no. Voldria fer esment d’una dada molt divertida que em va aparèixer quan vaig fer un estudi de personatges de l’any de dos diaris: La Vanguardia i El País. D’un total de 82 personatges, només 11 són dones. Molt menys d’una tercera part. Analitzo al mateix temps quins tipus de personatges protagonitzen els telenotícies. Apareixen els herois i les víctimes i les víctimes, majoritàriament, són dones. També diria que, en temes de política, les dones són absents. Crec que hi ha una ignorància supina, sobretot als mitjans de Catalunya que creuen que en els temes importants de política les dones no tenen res a dir, res a opinar. És una menysvaloració històrica que hem patit i patim. Però crec que si al masclisme imperant que hem tingut, responem amb un feminisme radical, no avançarem gens. Hem de fer un treball de no respondre a la violència amb violència, al rancor amb rancor.

Com i on podem fer aquests aprenentatges?
Jo crec que acabarà caient pel seu propi pes, la gent ho ha de viure. Arriba un moment en què comprens que només t’importa la gent que és bona persona i et quedes molt tranquil•la; això té a veure amb l’edat i amb l’experiència acumulada. Però per sort, cada dia hi ha més gent que vol viure una vida més tranquil•la i feliç, amb menys competència i menys mirar a l’altre com a un enemic. El meu feminisme ha estat sempre molt “light” però reconec que hem de donar gràcies a la lluita de feministes radicals que ens ha permès arribar fins on hem arribat. La Llei d’Igualtat pot estar molt bé però les lleis, per elles mateixes no poden canviar totes les coses.

Més informació
La fama. Iconos de la religión mediática