Dones Banner
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Sandra Reichel, la dona forta del Barcelona Ladies Open 2012: “sempre he treballat molt, de manera honesta, intentant no imitar els homes”
Del 7 al 15 d’abril s’ha celebrat a Barcelona el torneig Barcelona Ladies Open de tennis, sota l’auspici de la WTA, l’equivalent femení a l’ATP. El Centre Municipal de Tennis Vall d’Hebron de Barcelona, per primera vegada en la història d’aquest torneig, ha acollit quatre jugadores del top 10 mundial: Francesca Schiavone, número 12 mundial; Julia Görges, número 15 mundial; Dominika Cibulkova, número 18; i Roberta Vinci, número 19.
esports | 17/05/2012


Sandra Reichel, directora del Barcelona Open Ladies

Eva Donat.- Hi ha hagut una gran participació de tennistes catalanes i espanyoles, gairebé totes dels clubs barcelonins Reial Club de Tennis Barcelona i del Club de Tenis Barcino.

Les participants espanyoles han estat Carla Suárez, María José Martínez, Arantxa Parra, Lourdes Domínguez, Núria Llagostera, Garbiñe Muguruza i Laura Pous, que ja va guanyar el torneig l’any 2004. Carla Suárez va arribar a semifinals, i va ser eliminada per la italiana Sara Errani (33ena. del rànquing mundial), triomfadora absoluta del torneig, ja que va guanyar tant en individual com en dobles juntament amb la seva compatriota Roberta Vinci.
 

La novetat més gran d’aquest torneig és en realitat, la seva pròpia existència. Quan faltaven dos mesos per a la data de la seva celebració, l’austríaca Sandra Reichel i el seu pare, Peter-Michael Reichel van comprar els drets d’aquest torneig a Arantxa Sánchez Vicario. Per falta de temps, el torneig va estar a punt de no celebrar-se, però amb voluntat i treball l’edició 2012 ha estat una realitat.
Gràcies a la celebració del Barcelona Ladies Open de 2012 des de Donesdigital hem pogut conèixer la directora esportiva del torneig, Sandra Reichel, aquesta austríaca de quaranta anys, extennista professional i la primera dona del món a dirigir un torneig de tennis quan tenia només dinou anys. I des de llavors ja n’han passat vint-i-un.

Reichel és una persona especial. A primera vista queda patent que és una dona forta. Quan mira saps que els seus petits ulls verds fondegen més enllà d’allò que es veu a simple vista. Amb un somriure amabilíssim et demostra de seguida que sap manar, que sap dirigir. Que sap dir que no quan cal. I tot això amb una veu dolça i l’orella ben parada sempre. Amb respostes àgils i segures.

Sra Reichel, als dinou anys va ser conscient que era la directora més jove en tota la història del tennis?
No, no en vaig ser conscient, només intentava fer-ho el millor possible, treballant molt. A la meva vida he tingut molta sort de tenir uns pares que van confiar en mi i em van deixar sola, al meu aire, de competició en competició, a molts quilòmetres de casa. I el meu aire era una mica diferent al del meu pare, cosa que va ser molt important per a mi, com també va ser-ho l’esport. Jugar al tennis em va ensenyar moltes coses. I la més important és que tothom és igual, sigui del color que sigui, del país que sigui, provingui de la capa social que sigui... a la pista només guanya qui juga millor.  Potser gràcies a això em vaig fer més forta, i vaig aprendre a confiar en mi mateixa, però tot això ho he anat conquerint amb el temps.

El tennis professional femení és equivalent al masculí? Els homes guanyen molts més diners...
Quan jo era júnior, els nois jugaven en la quota 1 o 2, i les noies en la 11 o 12, no ens tractaven igual, els espectadors miraven molt més els homes que les dones. Jo vaig guanyar diners, sí, però no tants com els nois. Això és ben clar. Però quan era jove no hi pensava, en aquestes coses. Em feia a la idea que els nois estaven molt més motivats, i això era tot. No m’hi posava pedres al fetge amb aquest tema.

“Una pel·lícula em va canviar la vida”
Moltes vegades ha dit que una pel·lícula li va canviar la vida. Es tracta d’un documental de la Unesco. Vostè diu que aquest documental li va fer mirar la vida amb perspectiva de gènere. Per què?
Quan era jove i vivia a Àustria, estava envoltada de gent semblant a mi, mirava les notícies de la televisió, però no m’havia pres el temps de veure què estava passant realment a fora. Quan vaig veure el documental, que només durava uns quatre o cinc minuts, ara no recordo el nom, em vaig sentir molt afectada. El documental anava sobre les desigualtats entre els homes i les dones al món. Mentre me’l mirava em vaig adonar que hi ha molts països, i molts d’ells molt propers a Àustria, i fins i tot en el meu propi país, on a les dones no les tracten com als homes. Ho hauria hagut de saber abans, però quan era jove, treballava molt i tenia un entorn del qual no en sortia, d’alguna manera jo estava molt protegida. I encara ara per a mi és molt fort pensar que hi ha països en els quals només per néixer dona t’ignoren, et maltracten o fins i tot et poden abandonar. Sempre són les dones les qui estan en inferioritat de condicions, i els homes són qui fan aquestes coses a les dones.

De vegades, les pròpies dones permeten aquest maltractament a altres dones...
Sí, però no sempre poden triar.
Per això a Àustria vaig dirigir, amb el suport de la Unesco, dues edicions d’un torneig anomenat “Deuce”, amb l’objectiu de promoure la igualtat de gènere. La gent va poder veure el que els hi passava a les dones a Europa. Fins i tot en el teu propi país, en el teu propi barri. La directora d’Igualtat de la Unesco em va convidar per parlar el 8 de març, Dia de la Dona, sobre el tennis femení. Crec que cada país hauria de tenir jugadores de tennis de renom perquè fossin ambaixadores de la igualtat. Aquest és un dels meus projectes. La meva idea és fer-ho a tots els països del món. Crec que aquí al vostre país, Arantxa Sánchez Vicario podria ser una d’aquestes ambaixadores. I l’altra, què tal Conxita Martínez?


Les guanyadores del dobles del Barcelona Ladies Open 2012 de Tennis: les italianes Sara Errani i Roberta Vinci

Arantxa Sánchez Vicario, l’anterior directora d’aquest torneig, ha fet una gran tasca pel tennis femení, per l’esport femení i per les dones en aquest país. Què l’inspira a vostè Arantxa?
Va demostrar que les dones poden aconseguir les mateixes coses que els homes. Va fer una tasca molt important a Espanya per promocionar les dones i l’esport femení, va treballar perquè les dones fossin més realistes. Quan vaig venir a Espanya, vaig estar positivament sorpresa de la importància i el pes d’Arantxa Sánchez Vicario com a dona. Ella ha de continuar aquesta tasca per ajudar altres dones. Jo no m’esperava que a Espanya una dona tingués aquesta importància. La gent realment l’escolta.

Què pensa del binomi esport i cos femení? Moltes vegades el cos de les tennistes és més fort, més pesat però segurament més sa que el “model” imperant... Aquests paràmetres van influir en la seva vida?
El cos de les tennistes és un cos fort. Però cada dona té el seu propi cos. Quan estàs rendint al màxim en l’esport, no penses en cap model imperant, almenys a mi no em va passar això. Només penses a estar sana, i guanyar sempre que puguis. Mai em vaig sentir pressionada per uns estàndards físics. Estic convençuda que les altres esportistes d’elit tampoc pensen en això. Practiquen, s’entrenen, mengen bé per poder rendir al màxim.

Creu que hi ha dones que comencen a practicar tennis perquè pensen que així es podran assemblar físicament a alguna tennista?

Crec que les dones tenen uns ideals de cossos als quals voldrien assemblar-s’hi, però estic convençuda que són més aviat les models de les revistes o de la televisió que no pas les tennistes o les esportistes en general. I potser això no és correcte. En general les dones volen ser més primes, i això no sempre vol dir més sanes.
Les noies no volen fer esport perquè Sarah Borwell té un bon tipus, o perquè els agradi el cos d’Arantxa Sánchez Vicario. Les tennistes són dones fortes, que poden jugar a tennis durant hores, i això és d’admirar. Caldria canviar la manera com la gent mira les dones i els seus cossos. Cada persona té una constitució diferent, i no s’ha de valorar més a una persona que una altra per la seva constitució física, sinó pels seus resultats.

Sra. Reichel, vostè des de ben jove ha treballat en entorns amb més homes que dones. He llegit que de vegades els homes no l’han tinguda en compte, no se l’han pres seriosament... Com ha estat això, i quan?

Sí, és cert, això m’ha passat. Sobretot quan era una jove directora de tornejos, tenia reunions amb homes, i jo era l’única dona, i molt jove. Això va passar amb espònsors i autoritats polítiques: veien una noia jove i jo no comptava. O als menys jo em sentia així.

I què va fer perquè la tinguessin en compte, la respectessin?

Ho vaig compensar treballant moltíssim. Jo he estat sempre molt treballadora. I guanyar confiança en mi mateixa ha estat un procés que ha trigat anys. Al principi em comportava fins i tot com ells volien: jo mateixa pensava que estava en un nivell inferior al dels espònsors o de les autoritats. A mesura que vaig anar fent-me gran i madurant, vaig anar agafant confiança en mi mateixa, en la feina que feia dia a dia.

A quina edat va donar el primer cop de puny sobre la taula?
Crec que va ser als trenta anys. Sí, va trigar una mica, però és la qüestió de maduració de què parlàvem fa un moment. En el meu entorn hi havia molts homes. I quan vaig tenir experiència i vaig començar a creure que allò que pensava tenia sentit va ser quan vaig confiar en mi mateixa. Això va coincidir bastant amb la meva relació amb la Unesco. Tenia 32 anys quan vaig veure el documental sobre la igualtat de les dones al món.

Quina diferència hi ha entre la manera de fer masculina i la femenina?
Les dones treballem d’una manera diferent que els homes. Tenim més consciència de l’entorn, som més intuïtives, i veiem més la part humana. Estic convençuda que pots aconseguir més implicació i treball del teu equip quan penses que l’equip està format per éssers humans. I això és molt important perquè sovint els homes no se n’adonen d’aquesta part humana. Simplement treballen, tiren endavant. Fins i tot amb el meu pare. Treballar amb ell està bé perquè junts aconseguim més coses. Però de vegades li dic: “Papa, para atenció en això”.

I no pot ser que hi hagi homes que també tinguin aquesta consciència de l’entorn, aquest sisè sentit?
Sí, és clar! Homes i dones, quan treballen junts, fan un bon equip. Fins i tot en les posicions de responsabilitat. Estic convençuda que la combinació “home més dona” és la millor. Si t’hi fixes en les guerres, quantes dones hi estan involucrades? Ben poques. La guerra és una manera molt masculina de reaccionar. Segurament amb més dones en els llocs de responsabilitat hi hauria més pau al món. Hem de treballar molt més junts homes i dones.



Les guanyadores amb Sandra Riechel i Maite Fandos, regidora de l'Ajuntament de Barcelona

Tornant al torneig Barcelona Ladies Open, 2012, “La Teixonera” és un bon espai per desenvolupar-hi aquest torneig?
La veritat, no sé què dir del lloc.. Vam tenir poc temps per treballar l’esdeveniment d’aquest any. En set setmanes, tenir el que vols no és possible. A finals de gener el meu pare i jo vam haver de decidir si al febrer tiràvem endavant o cancel·làvem el torneig, cosa que suposava pagar una multa a la WTA. Vam mantenir moltes reunions i una d’elles va ser amb la tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona Maite Fandos, i vaig tenir la sensació que ella volia promoure el tema de les dones, el tennis femení i el torneig, i que no volia perdre aquest esdeveniment. Quan es va acabar la reunió i vam sortir per la porta, li vaig dir al meu pare: “Ho hem de fer”. Per a mi va ser una reunió molt important, perquè va ser autèntica i honesta.

Al final vau aconseguir el que mai s’havia vist al Barcelona Ladies Open: tenir quatre tennistes del top 20 del món
Sí, el Barcelona Ladies Open mai havia tingut tantes jugadores tan amunt del rànquing mundial. Els mitjans de comunicació també hi han participat molt, i tenir jugadores locals fins a la fase final ha estat una part molt positiva del torneig d’enguany. Això és molt important per a les joves tennistes d’ara i del futur. El Ladies Open de Barcelona té futur. Per a les jugadores internacionals és bo venir a Barcelona, és un lloc fantàstic per jugar.
Hi ha esports que li han tret jugadors i jugadores al tennis, com el pàdel i altres... És més senzill i més rendible per a un club tenir pistes de pàdel que no pas de tennis, ja que és més petit i hi juga més gent alhora... Què pensa del futur del tennis femení?
El que veig arreu del món és que tenir molta afició depèn de tenir bons jugadors de nivell, de tenir “top players”. A Alemanya, per exemple, tenen cinc jugadores que estan en el top 5. I això crea afició.
O sigui, que depèn de si tens una estrella. Però només s’aconsegueix una estrella si treballes molt. Si no treballes i sense promoció de l’esport de base, no hi ha resultats. Com vostè ha dit, el tennis no coneix de nacionalitats, de colors de pell, de talles de roba, ni de res: si jugues millor guanyes, si jugues pitjor, perds.
El tennis femení a Espanya dependrà de com vagin evolucionant les jugadores. Aquí teniu homes increïbles com Rafa Nadal, i el tennis serà sempre un esport fort mentre tingui figures com ell. Però pel que fa a les dones, Espanya necessita més tornejos com aquest. Teniu tennistes com Arantxa Sánchez Vicario, i cal no oblidar Conchita Martínez. Es parla molt de l’Arantxa però poc de la Conchita, i és una llàstima perquè era una jugadora boníssima. És una persona fantàstica, honesta, en qui pots confiar.

“Fora el rosa”
Quins canvis heu fet al Ladies Open aquest any?
Amb el poc temps que hem tingut, hem pogut fer pocs canvis. En farem més, i sobretot hem d’aconseguir un millor indret per fer el torneig.
Un dels canvis més visibles ha estat “el color” del torneig, la seva imatge. Hem substituït el rosa per tres colors: el verd, el blau i el groc. Volíem canviar la imatge, perquè el color rosa, en l’imaginari de molta gent, té connotacions cursis, frívoles, de la nina Barbie, i vam decidir canviar-ho. Fora el rosa! Aquest canvi és molt més important del que sembla. Els colors que hem trobat poden simbolitzar banderes diferents, diferents llocs. I això és el que vull que sigui en el futur, un torneig on hi participin països diferents. Dones diferents de països diferents.
 
Vostè és vicepresidenta d’un club de futbol austríac, el Lask Linz. Quan es va donar la pilota d’or a Messi, la jugadora japonesa Homa Sawa també la va guanyar en el vessant femení, però se’n va parlar ben poc... Què té a dir del futbol femení?
No puc parlar gaire del futbol femení, sembla un tema intocable. A Àustria també vaig ser la primera vicepresidenta d’un club de futbol. Fans, afició, tothom es va quedar bocabadat amb una vicepresidenta dona, però no vaig voler que això influís en la meva feina, sinó no hagués pogut sobreviure. El futbol és totalment diferent del tennis. És un esport que dominen els homes, malgrat que cada vegada més dones miren futbol, però en les posicions de comandament, només hi ha homes. I de futbolistes dones famoses, ben poques. Hi ha molta feina a fer!

Potser tampoc no ajuda gaire la vestimenta de futbol de les dones...

Tens raó, potser caldria que en la roba de futbol els dissenyadors hi paressin una mica més d’atenció...

 

Vam parlar una bona estona sobre la vestimenta de les dones en el futbol i en el bàsquet. Perquè en el futbol femení és tan masculina, cosa que no passa en altres esports... Però potser no cal anar tan lluny. Tenim el tennis platja, on és obligatori portar dues peces, i el melic a l’aire. Atrau la televisió això?...
Vam concloure que aquest era un tema per reflexionar... però que no hi podíem fer res ni ella ni jo en aquests moments.

 

Abans d’acabar, dues preguntes. La primera: està en forma actualment?
He de confessar una cosa: he fet tant d’esport a la meva vida, que ara quan vaig a córrer ja no vull fer 11 km en una hora. Ara vaig a córrer, m’agrada molt, però vaig poc a poc. Ja no vull tornar a les sensacions d’anar sense esma, o d’estar entrenant per sobre de les meves possibilitats. Crec que la gent que s’entrena massa és perquè no són molt feliços en les seves vides i l’esport els ofereix una via d’escapament. Els que van a entrenar i corren 40 Km és que volen sortir corrent de les seves vides. L’esport ha de ser sa i t’ha de fer sentir bé. I si no és així, ja no és sa i segurament hi ha alguna cosa que no funciona a la teva vida.
Ja no jugo gaire al tennis, només per divertir-me, m’encanta córrer i m’encanta caminar per la muntanya. Fer caminades per les muntanyes és el que més m’agrada perquè estàs en contacte amb la natura, i això és molt important per a mi. No m’agrada exagerar en l’esport.

Ja ha tastat les nostres muntanyes catalanes?
No, encara no, però estic desitjant anar-hi de seguida que acabi el torneig. Mentre dura el torneig tenim molt poc temps, treballem dia i nit. Encara no he tingut temps, però ho faré.

I la darrera pregunta: quin consell donaria a les periodistes catalanes?
Que no intentin ser ningú més que elles mateixes. Que siguin tal com són, que siguin  honestes, i això no val només per a les dones periodistes, sinó per a totes les dones: que no intentin ser homes. Que intentin tenir una visió femenina, en realitat significa tenir una visió més humana. Que vegin la realitat i la transmetin d’una manera humana.

Li vaig donar les gràcies, va somriure ensenyant només les dents de dalt, somriure que va dedicar a totes les dones periodistes de Catalunya. Això sí: quan va acabar l’entrevista, va anar de dret cap al seu despatx i, tot i que tenia la porta oberta, no va tornar a dirigir la mirada cap a fora en cap moment. Potser jo esperava algun somriure de complicitat, havíem estat una bona estona juntes, però en aquells moments jo ja no existia per a ella. Ella, ara, estava per una altra cosa, pel seu torneig. Fredor? No ho sé. Potser, simplement, professionalitat..

Altres notícies
Informació esportiva i ètica | esports | 14/12/2010
Uniformes nous pel bàsquet femení: progrés o retrocés? | esports | 22/11/2011
Guerreres d'aigua per una Barcelona d’or | esports | 17/07/2013
El salt de la María Vasco: de la pista al carrer | esports | 17/07/2014
El sexe del vestidor | esports | 04/11/2014
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  FEMINISME(S)
El Dossier CRÍTIC, publicat el novembre de 2017 ... [+]
 
  D’ONES: (R)evolució de les dones en la música
Del 10 de novembre de 2017 al 23 d’abril de 2018 ... [+]
 
  Exposició Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII
Es pot visitar fins el 18 de febrer de 2018 ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som