|
|
M. Eugenia Ibáñez.- Molt interessant el debat que s'ha organitzat al voltant de l'informe Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer, presentat per l'acadèmic Ignacio Bosque i avalat pel ple de la Real Acadèmia Espanyola (RAE). Per a aquells que no s'hagin sentit atrets ni pel contingut de l'informe ni per la polèmica que al voltant del mateix s'ha generat, resumiré que es tracta d'una anàlisi crítica de nou guies de llenguatge no sexistes editades per universitats, sindicats, ajuntaments i altres entitats, guies que, en síntesis, donen alternatives al llenguatge sexista, per exemple la utilització genèrica del masculí per referir-se a dones i homes. En el seu escrit, la RAE no posa en dubte la importància que s’ha de donar a la dona, faltaria més!, però considera que, de vegades, la continuada diferenciació entre el gènere gramatical masculí i femení pot caure en el ridícul. Punt. |
|
No seré jo qui discuteixi els sesudos arguments dels il•lustres acadèmics, aquest article no va per aquí, però sí em permeto afegir que les nou guies de les citades entitats em semblen un esforç interessant per acabar, atenuar, frenar, o el que vostès vulguin, el sexisme imperant en les nostres formes d'expressió. Amb tot respecte em permeto afegir que la RAE mai ha fet cap informe per acabar amb el sexisme lingüístic, amb el que allò de “neteja, fixa i dóna esplendor” queda en dubte, almenys pel que fa a netejar. Dit això, vull destacar que el què em va cridar l'atenció de l'informe de la RAE va ser la segona part del títol, “…y visibilidad de la mujer” . De seguit vaig pensar: “Ostres! els acadèmics fan propòsit d'esmena i corregeixen la postura mantinguda durant 300 anys”. Una servidora, incauta, va interpretar malament aquestes cinc paraules que per un moment em van portar a creure que l'informe era alguna cosa així com un reconeixement de culpa per la misogínia històrica que la RAE ha exercit des de la seva fundació, el 1713. Però no, el treball defensat per Ignacio Boque (butaca t minúscula) no va per aquí i se centra en substantius, adjectius i articles, però obvia l'explicació del perquè la dona ha estat, és, poc menys que invisible en les butaques de la institució.
Mil contra deu
Creo no equivocar-me si afirmo que la RAE és una de les institucions espanyoles on l'exclusió de la dona ha estat i és més manifesta. Els acadèmics van trigar ni més ni menys que 266 anys en acceptar un rostre femení en el seu ple: era l’any 1979 i la triada va ser l'escriptora Carmen Conde. Ni Emilia Pardo Bazán, ni María Moliner, ni Concepción Arenal, per posar només tres exemples, acumulaven, pel que sembla, suficients mèrits per formar part de tan il•lustre col•lectiu. Al llarg de 300 anys d'història, uns mil homes han ocupat les butaques de l'Acadèmia per amb prou feines 10 dones. Avui, cinc de les 46 butaques de l'Acadèmia estan ocupats per dones: Ana María Matute, Carmen Iglesias, Margarita Sales, Soledad Puértolas i Inés Fernández Ordóñez. Queden tres places vacants per defunció dels seus titulars i el 12 d'abril es cobrirà una d'elles. Serà un bon dia perquè la RAE, a més d'esmenar la pàgina a textos aliens, comenci a corregir els errors propis.
Per saber-ne més sobre la polèmica recomanem l'article de El País del 2 de març
|
Soledad Puértolas a la RAE: el lent viatge de la k a la g (minúscula) 
