La participació política de la dona a les noves societats àrabs encara és una incògnita


protagonistes\| glocal\| tendències\| comunicació\| món\| violències\| memòria\| opinió		cat \| esp

El Caire no és Egipte, les revolucions són un fenomen urbà; les dones àrabs i musulmanes ja eren actives al segle XX doncs van participar a les guerres de descolonització i, per tant, no és la primera vegada que surten al carrer a reivindicar els seus drets. Aquestes són algunes de les afirmacions que Mònica Leiva, periodista independent i Yolanda Aixelà, professora i investigadora, van exposar a la xerrada Revolucions àrabs: visibilitat de les dones en els moviments socials, al Pati llimona el 26 de gener. Per a les ponents, la gran incògnita ara és quin futur polític tindran les dones en aquesta nova societat que sortirà de les revolucions democràtiques, al Nord d’Àfrica i al Proper Orient.

món | 31/01/2012

D'esquerra a dreta, Mónica Leiva, Laura Tremosa (moderadora) i Yolanda Aixelà (Foto: Lídia Vilalta)

Lídia Vilalta.- Mónica Leiva (periodista al Líban, Jordània, Iran, Gaza i Síria) va arrancar la seva intervenció concretant que ella parlaria del Pròxim Orient i no del nord d’Àfrica i situaria a la dona abans de les revoltes. La caiguda de l’Imperi Otomà va significar que les elits locals van aplicar la modernització ‘copiant les normatives occidentals’ i, des d’aleshores, la societat encara es pregunta ‘si es poden modernitzar sense perdre la seva essència’. L’ Islam és com un signe de resistència i d’afirmació identitària. També segons Leiva, la situació de la dona ‘no es pot entendre sense l’enfrontament Occident-Orient’, que ha exacerbat alguns fonamentalismes. La dona, recalcà, ‘no és un actor passiu ni homogeni del patriarcat perquè no hi ha una veu única’. Això es veu en el moviment associatiu. I ella ho va viure treballant tres anys amb dones palestines.

Hi ha dos tipus d’organitzacions en els col•lectius de dones que es dediquen a la caritat, com l’educació i la salut: las feministes laiques i les musulmanes. Les primeres s’emmirallen a l’Occident i són assenyalades dins la societat per la seva vestimenta. Les organitzacions de dones musulmanes, algunes feministes, lluiten des de dins per revisar la interpretació de l’Islam i anul•lar algunes Lleis pre-islàmiques com la de l’herència, vetada a les dones, i els crims d’honor, dels quals són les úniques víctimes.

La periodista va ser molt crítica amb el treball de les ONG occidentals que potencien determinats temes, com els de gènere i la democratització, perquè com a conseqüència d’aquestes polítiques les organitzacions locals han sofert un daltabaix: ‘ l’associacionisme de base ha desaparegut al quedar-se fora de les subvencions específiques’.

Leiva va acabar preguntant-se ‘si millorarà la situació de les dones amb les revoltes’. Però tenia clar que si ‘viuen en tranquil•litat, els pobles són més generosos’ en la integració de les dones a les seves les societats.

Recuperar les idees d’Edward Saïd
Yolanda Aixelà, (investigadora a l’Egipte i Marroc, entre d’altres països) va voler transmetre algunes idees. Primer, ‘hem de recuperar al professor palestí Edward Saïd, en el sentit crític de l’Orientalisme’, que desvela els falsos prejudicis occidentals respecte al món àrab, en contraposició al xoc de civilitzacions plantejat per Samuel Huntington.

Públic assitent a la xerrada (Lídia Vilalta)

Aixelà va coincidir amb Leiva amb l’existència d’aquests dos tipus de feminismes: l’ emancipador o laic i el musulmà. El darrer forma part de la seva tradició i ‘implica la identificació com a dona musulmana perquè és l’Islam qui els hi ha de reconèixer els seus drets’. També va recordar que ja fa un segle que les dones àrabs participen a les lluites, pacifiques o armades: al Rif el 1928, al nord del Marroc, ja passaven armes; a Argelia al 1950, implicades en la guerra de la independència contra França, però és a Egipte on neix el feminisme àrab. Al 1915 ja hi havien moviments feministes ‘caritatius’, en el sentit 'd’escolaritzar les nenes’, però també ‘reivindicaven els drets civils i polítics’. De passada, va recordar que ‘els europeus no van procurar cap benestar per a les dones durant la colonització’.

Les pioneres eren les burgeses o les classes mitges de les ciutats, que tenien un estatus especial, bé pels pares o pels marits. Les associacions ‘informals’ de dones no arribarien fins els anys 50, però sí existia tradició de moviments feministes, segons Aixelà. Aquestes dones s’incorporen als anys 40 i 50 a ‘la branca femenina’ de diferents partits polítics. Però el problema ha estat i és com saltar dels partits a les llistes i participar plenament a la política. I va posar un exemple actual, el de Gamila Ismail que, per poder concórrer a les recents eleccions egípcies, va fundar el seu propi partit perquè no la incorporaven a les llistes.

Hi ha un abans i un després en el moviment de dones a Egipte arran de la circulació de les imatges de la jove apallissada i mig despullada per la policia a la plaça Tharir. Això ha reforçat el lligam entre les dones d’El Caire perquè, subratllà, el moviment és un fenomen urbà. Aixelà també va acabar expressant dubtes sobre el repte que té l’Islam amb les dones, però va recordar que ells s‘han desfet dels dictadors i ‘el nostre es va morir al llit’. ‘Cal que ens relaxem una mica’, acabà, perquè el tema de les dones l’han fet servir sempre contra l’Islam i en canvi no contra els dictadors, que han sobreviscut massa temps gràcies al suport d’Occident.

Pel•lícules gairebé imprescindibles sobre la dona àrab:
2011, Diversos països, La fuente de las mujeres, de R. Mihaileanu,
2010, Tunisia, Ni Alá ni amo, guión de Nadia el Fani
2011, Irán, Nader y Simin, una separación, de Asghar Faradhi
Egipte:
2011, Tahrir 2011, de Tamer Ezzat, Ayten Amin y Amr Salama,
2010, El Cairo 678, de Mohamed Diab,
http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/31509/el-cairo-678/
2009, Mujeres de El Cairo de Yousry Nasrallah
http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30817/mujeres-de-el-cairo/