Julio César González Pagés

La campanya està orientada a tots els públics, però sobretot vers als joves. A través de l'ús de les noves tecnologies pretén crear xarxes més informals entre ells, però amb major consciència d'aquests temes. “En aquestes xarxes i llocs comuniquem i hem d'apropiar-nos de manera positiva”, afegeix.

Sobre els debats que va suscitar el Congrés sobre les “noves maneres de ser l’home”: el paral•lelisme entre el moviment feminista i d'homes per la igualtat, entre altres temes, apunta: “Nosaltres naixem amb molts dels drets pels quals van lluitar les feministes, però això no és raó per desconèixer el moviment i és important que els homes que estudien aquests temes, sàpiguen què és el feminisme i perquè va sorgir”.  Alguns d'aquests grups d'homes reprodueixen els mateixos patrons i errors que les feministes, perquè no es creen ponts. Trencar la inèrcia de defensar cadascun el nostre espai individual, és un repte del present, perquè la societat necessita aquest tipus de debat. “No és a partir de canvis polítics d'esquerra o de dreta el que en cunduirà a l'equitat de gènere. El masclisme sobreviu a gairebé tots els sistemes i partits polítics: no té a veure amb política sinó amb cultura,  la societat”, sosté. Per tant, va afirmar que s’ha de fer una crida a la responsabilitat  dels governs, de les organitzacions i els mitjans en la divulgació de models alternatius que involucrin als homes i que en certa mesura també els brindin solucions a les seves problemàtiques.

Sobre com incorpora Julio César González aquest discurs en el seu fer quotidià com a home, més enllà del plànol acadèmic reflexiona: “Crec  en una acadèmia que tingui a veure amb el vincle ideològic i la ideologia té bastant d'activisme social. I al Julio César d'avui, també aquesta teoria li ha ajudat en el canvi personal, en la maduresa, en la possibilitat de créixer cap a arestes diferents.”  Si bé a dones i homes no ens resulta gens fàcil alliberar-nos de la càrrega patriarcal només perquè llegim textos o assistim a conferències sobre els temes, doncs constantment reproduïm aquests estereotips en la família, les aules i els espais de socialització als quals acudim quotidianament; per a ells el repte és doble: el masclisme els exigeix un haver de ser, que de vegades guarda poca relació amb el que realment s'és.

Avançant-nos a la propera edició del seu llibre amb Icària Editorial, prevista pel 2012 ens comenta: “Macho, varón, masculino … té bastant d'una reflexió personal perquè malgrat ser un acadèmic o estudiós, un no s'allibera de tots aquests lligams de gènere, de les incongruències. I m'encantaria que alguna cosa que s'hagi escrit des de Cuba també fomenti un altre tipus de debat per a la societat espanyola i catalana”.

Em quedo reflexionant sobre alguna cosa que em va dir amb l'optimisme que el caracteritza:  el descontent no pot ser el discurs del futur. Vàlid doncs, aquest intent de traçar ponts i crear xarxes.