Micàs explica que la simptomatologia del maltractament psicològic es caracteritza per un “quadre ansiós depressiu cronificat”, els sentiments de pèrdua, por o culpa o l’aïllament social. Moltes dones pateixen trastorn d’estrès postraumàtic i algunes d’elles somatitzen la violència psicològica, de manera que els deixa seqüeles físiques.

Això no obstant, demostrar que la dona pateix aquestes seqüeles no garanteix  l’èxit al judici. En aquest sentit, Ester García, responsable de la Comissió de Violència de Dones Juristes, assegura: “Normalment, en les condemnes que he aconseguit per violència psicològica habitual, he acreditat episodis de violència sexual i física”.

Les dificultats per provar la violència psicològica no són, però, les úniques que es produeixen en l’àmbit judicial. Cada vegada més agressors estan presentant una acusació contra les dones que els han denunciat per violència masclista, mentre que molts d’ells utilitzen el moment de recollir els seus fills per continuar maltractant la seva parella, una vegada s’ha acordat el règim de visites.

En aquest sentit, l’advocada considera que la nova llei de custòdia compartida, que va entrar en vigor a Catalunya a principis de 2011, “està fent molt de mal”. Aquesta llei estableix que es concedeixi normalment la custòdia compartida dels menors davant de qualsevol cas de separació i això planteja dificultats en els casos de violència masclista, segons García.

Malgrat això, en termes generals, l’advocada està satisfeta amb els avenços que han representat les lleis contra la violència masclista, aprovades el 2004 a l’Estat i el 2008, a Catalunya. De la normativa catalana, destaca, a més, que és la segona d’un parlament autonòmic que incorpora una definició consensuada de violència psicològica, només per darrera de la basca.

García considera que, actualment, el problema no són les lleis, sinó que part dels professionals que les han d’aplicar no estan formats ni sensibilitzats sobre violència masclista i assegura: “Hi ha jutges que creuen que existeix i hi ha jutges que creuen que no existeix la violència psicològica”.  En aquest sentit, recorda que una sentència recent de l’Audiència Provincial de Múrcia considera que qualificar una dona de zorra no és un menyspreu o insult, ja que aquesta paraula pot al•ludir a un animal astut.

A les dificultats amb què es troben als jutjats, Micàs i García hi afegeixen l’escàs suport que les dones maltractades psicològicament reben del seu entorn. “Si tu no veus un braç trencat o un blau, difícilment, si no ets una persona experta, entraràs a veure què passa” – resumeix García.  Per a Micàs, un altre factor que dificulta a l’entorn la percepció de la violència psicològica és la imatge d’home “encantador” del maltractador. A més, ambdues expertes afegeixen que no hi ha cap perfil que caracteritzi un agressor.

Del que sí es mostra convençuda Ester García és del fet que el maltractament s’exerceix de forma conscient: “molts diuen que, davant de la frustració, responen d’aquesta manera, sí, però no ho fan amb el seu cap o amb el seu amic, ho fan amb la dona”.

En alguns casos, l’advocada explica que els agressors utilitzen perversos mètodes de violència psicològica, entre ells punxar el gos que viu a la llar amb una agulla, encendre i apagar el llum tota la nit, canviar les coses de lloc o punxar les rodes del cotxe.

Són formes de maltractament psicològic, sovint encara imperceptibles pel conjunt de la ciutadania, tot i que aquest tipus de violència psicològica és la més freqüent, segons les escasses dades disponibles sobre el tema. Així per exemple, un estudi presentat a Oviedo en unes jornades sobre Medicina de Família (2007) indica que el 45% de les dones espanyoles han patit violència psicològica en algun moment de la seva vida. 

Enfront d’aquesta situació, Micàs i García remarquen que cal fer visible tot allò que hi ha per sota dels cops, tot allò que queda per sota de la punta de l’iceberg.