Matthias Cremer.- Alexandra Föderl-Schmid

La trobada amb aquesta periodista llicenciada a Salzburg es realitza sota les quadriculades normes alemanyes: es va concertar pel dimecres 3 d’agost, de 15.15 a 16 hores. Arribo amb el temps just. De l’aeroport al centre de Viena, he agafat el City Airport Train (“et porta al cor de Viena en només 16 minuts”, ni un de més ni un de menys), i des de l’estació de metro de Landstrasse m’he desplaçat en taxi fins a la porta del diari. Vaig fer cas omís del missatge que se’m va enviar per tancar l’entrevista: “Avisaràs a la Sra. Schneider un cop hagis arribat a Viena, indicant si serà possible arribar a temps. A la recepció de Der Standard: Tel.  43(0)1/531 70-130, pregunta per Frau Gertraud Schneider o Chefredaktion”. Vaig arribar a les 15.31 hores.

Alexandra té una certa tendresa en la veu. Per la seva eloqüència i facilitat per als idiomes (parla castellà i portuguès correctament) ha col•laborat amb el Centre Carter, fundació per a la mediació internacional en processos electorals, molts d’ells celebrats a l’Amèrica Llatina.

Alta sense ser la tennista Anna Kournikova o la torre giratòria del Danubi, amb les faccions de la deessa Cleo, les celles feblement arquejades, vesteix amb jaqueta i pantalons de color blanc, un model semblant al que portava la Princesa Letizia quan va anunciar el seu compromís amb el Príncep Felipe. Com la figura femenina del pintor Hans Makart en el seu oli Die Japanerin, esvelta; davant aquest epítet riu amb dissimulo al principi, i després es recolza a la cadira, es treu la màscara del seu paper solemne i es comporta com una bona amiga que et fa marxar els ocells del cap i que posa remei als mals d’amor. Fa olor de xocolata, a aquestes tabletes “Salzburger Mozarttafel” de la marca Mirabell. Pren cafè curt, intens, negre, un moca.

El despatx d'Alexandra, a la seu del Der Standard, Herrengasse, 19-21, a Viena, és com la torre de l'homenatge, amb una taula àmplia on hi consulta el correu electrònic, i amb una altra de reunions a la qual li donen lluentor les pàgines sèpia del diari, escampades damunt, i que fan les vegades d’hule i d’un dels salons amb decoració grutesca del museu Kunsthistorisches o del Leopold Museum, amb els seus Egons Schiels expressionistes de la quaranta nou exposició de la Secessió de Viena. Com un museu d’art modern.
 

En aquesta segona taula, sota un sostre penosament estucat, es reuneix Alexandra cada dia a les quatre de la tarda, amb els i les caps de secció, que li exposen la tria que han fet de les majors tragèdies del dia: “Demà obrirem amb Espanya, em temo. La seva situació econòmica no és bona”, anuncia, i afegeix a tall de disculpa: “Tampoc la d'Itàlia, per descomptat”. Com una indulgència del Vaticà.

Des de 1990, Alexandra forma part de la plantilla del diari que avui dirigeix, provinent de l'Oberösterreichische Rundschau. Der Standard, es va fundar l’any 1988 en format berlinès, es considera un diari lliberal d’esquerres i els seus exemplars no falten en els principals cafès de Viena, des del Cafè Central, a uns quaranta metres de la redacció, fins al Landtmann, a Dr-Karl-Lueger-Ring, 4, on s’hi pot trobar la premsa nacional i estrangera, la cafeteria favorita del psicòleg Sigmund Freud. Escrit en alemany, costa 1,70 euros. Com un bitllet d’autobús a París.

“El nostre diari el llegeix un 6% de la població. Tenint en compte que Àustria és un país petit, de poc més de vuit milions d’habitants, està francament bé. Som més seriosos que la nostra competència, i ens centrem principalment en economia i política, com pots veure”, explica Alexandra, recolzada a la taula de lignit. Agafa un exemplar de l’edició del 3 d’agost, a la portada s’hi combinen els embolics de faldilles del parquet borsari amb les seves primes de risc i les avançades dels rebels a Líbia. El judici d'Hosni Mubarak, a Egipte, i la condemna de la Lliga Àrab a les matances de manifestants a Síria, en el sumari; a les pàgines interiors, el programa del Film Festival, a la plaça de l’ajuntament de Viena, que fa més suportables les nits d’estiu.

Com a la majoria de mitjans de comunicació, el Der Standard no s’ha pogut escapar de les retallades de plantilla en època de crisi, però encara manté les seves corresponsalies a les principals ciutats europees (Brussel•les, Berlín, Praga…). A Espanya, Jan Marot envia les seves cròniques des de Granada i Reiner Wandler, especialista en política internacional i als països del Magrib, des de Madrid.

A la pregunta de si és difícil ser dona i dirigir un diari, respon amb la rústica simplicitat que l’escriptor Heinrich Böll feia parlar al monògam jove desorientat Hans Schnier a Opiniones de un payaso: “No, no té per què. Estic envoltada de grans professionals. Som un equip”. Per cert, que Alexandra també és monògama, com l’artista de llengua viperina de Böll. El 1993, es va casar amb el cap del canal alemany de televisió per Internet N-TV, Marcos Föderl-Höbenreich. Li va portar sort. El 2004, és nomenada presidenta de l'Associació de Premsa Estrangera a Alemanya.

La seva empremta es percep en els detalls. Ella es passeja pels diferents departaments de la redacció i saluda pel nom als seus companys i companyes. La característica que defineix a Alexandra Föderl-Schmid: la pulcritud.

Són les 15.58 hores, falten dos minuts per les quatre, la reunió prèvia al tancament del diari, previst per les sis de la tarda. La seva secretària, la benefactora senyora Schneider, es planta a la porta amb la cara de la primera donzella de càmera d’una emperadriu. Només li falta el manat de claus per convertir-se en Miss Hudson, la criada de la casa de Sherlock Holmes, els casos de la qual també oscil•laven entre la història viscuda i els viatges al passat. Entre els càlculs biliars de les cancelleries i l’etnologia dels acords armamentístics. Entre la transitorietat de les existències humanes i les lectures entomòlogues. Entre els creditors hipotecaris i els fiadors judicials. Com una sínia gegant. Com el periodisme.