Mariel Clayton. www.thephotographymarielclayton.com

Cristina Guiu.- Quan des de la pantalla es representa la vida de les dones, sovint es dibuixa, des l’òptica masculina, un ideal femení que no s’ajusta ni a la realitat ni als seus desitjos. A Desperate Housewiwes (Mujeres desesperadas), les protagonistes viuen en una zona residencial fictícia, al carrer de Wisteria Lane. La trama es construeix a través de les seves vides domèstiques, i el dia a dia dels seus marits, amics i veïns. La sèrie ven la idea què els elements més estàtics i fonamentals, com el concepte de família, l’organització social, i el tipus de relacions que es donen, són un dibuix de la realitat. El matrimoni, la monogàmia, i la heterosexualitat normativa són elements compartits entre els personatges de la sèrie. Amb aquestes bases la infidelitat apareix com un tabú moral i mai passarà desapercebuda.

Una altra vida “envejable” és la de Carrie Bradshaw protagonista de Sex and the City (Sexe a Nova York). La protagonista és un model modern, aparentment és una dona lliure, amb una vida professional i social d’èxit, alt poder adquisitiu, i una vida sexual activa. Però tot i això, al llarg de totes les temporades, busca incansablement la seva mitja taronja per a ser feliç, i Mister Big, entre d’altres, condicionarà la vida i la felicitat d’aquesta dona, suposadament alliberada.

A banda d’aquestes ficcions del món femení hi ha un altre model de dona en l’imaginari masculí. És el que va materialitzar Hugh Hefner a la seva Mansió Playboy en resposta a les teories antipornografia als Estats Units. La revista Playboy va aparèixer al 1953 i va revolucionar la societat nord-americana amb una nova visió de la sexualitat. Fins llavors els nus estaven condemnats a la marginalitat i la semiclandestinitat. La publicació va reivindicar l’erotisme i la sexualitat. Tot i la seva postura revolucionària per l’època, crea un món on l’home és l’element actiu i dominant, mentre que relega a la dona a un paper secundari, on és un objecte sexual que té la funció de satisfer els desitjos de l’home.

La pornografia, un espai més de violència vers les dones
Tradicionalment s’ha vinculat la sexualitat a l’espai privat, deixant una petita escletxa: la pornografia. Aquest era el canvi, mostrar la sexualitat en l’espai públic. El porno pel sol fet de ser un negoci, ha gaudit de projecció pública i ser un tabú ha ajudat al seu creixement comercial. La pornografia com a representació de l’acte sexual, es configura en l’àmbit públic, es distribueix en revistes i pot ser vista tant en llocs públics, -cines X- com privats. Però la industria del porno predominant reprodueix unes relacions sexuals concretes i difon uns idearis que perpetuen els rols i estereotips patriarcals.

L’aparició de la pornografia no va passar inadvertida i es va percebre, no com un alliberament, sinó com un espai més de violència contra les dones. El paper de l’home i de la dona en la industria del porno ha provocat reaccions en els moviments feministes des de fa més de trenta anys. Part del moviment feminista dels EEUU dels anys 80 va assenyalar la pornografia com un espai en què el sexisme i la misogínia es mostraven en el seu estat més pur. Com si fos el darrer esglaó de l’exclusió de les dones i com si el fet que se les tracti com a objectes sexuals sigui molt pitjor que el tracte d’objecte que reben en qualsevol altre àmbit de la vida.
 

Julian Cash. Ecosex Barcelona