La revolució de les noies de la WPA només és qüestió de temps


protagonistes\| glocal\| tendències\| comunicació\| món\| violències\| memòria\| opinió		cat \| esp

A les 7.45 comença el dia a bon ritme al CAR de Sant Cugat. Esmorzen i carreguen bateries per a una jornada plena de classes i d’entrenaments dins i fora de la piscina. Són l’exemple més allunyat de l’estereotip social actual que s’atorga a la població jove com la generació nini. Són estudiants i esportistes d’elit. Treballadores incansables, esportistes de primera, les jugadores de waterpolo del més alt nivell són mereixedores portadores dels símbols tradicionals de l’olimpisme. A l’antiga Grècia es proclamava més ràpid, més alt i més fort (“citius, altius, fortius”) apel•lant a l’esperit de superació dels esportistes, i elles com molts i moltes esportistes invisibles s’hi esforcen a diari.

glocal | 19/07/2011

Cristina Guiu. Les waterpolistes en una sessió d'entrenament

Cristina Guiu.- Cada dia a dos quarts de 8 comencen les classes. Per al CAR, els estudis són una prioritat. Disposen d’un institut propi pel qual han passat més de 2.500 alumnes (esportistes residents) en els darrers 12 anys i amb bons resultats acadèmics.

A les 11 del matí i sense sortir de les instal•lacions del centre les nostres protagonistes inicien el seu entrenament tècnic amb la Federació Catalana de Waterpolo. Avui sessió física al gimnàs i una mica de piscina. Em comenten que a banda dels entrenaments al CAR també entrenen amb els seus respectius clubs.

L’Anna Espar, jugadora del Club Natació Sabadell, i waterpolista des de fa 5 anys, ens explica que no gaudeixen de tantes vacances com la gent de la seva edat perquè no sempre descansen per festes. I és que, al revés del que podríem pensar, les vacances les aprofiten els clubs per organitzar entrenaments més intensos amb les jugadores, dedicant-se així d’una manera més exclusiva als seus respectius equips, descansant només de les sessions de tecnificació que fan al CAR.

La Marta Bach, que és jugadora del Club Natació Matarói de la selecció nacional absoluta, comparteix els somriures amb la seva companya de federació mentre entrenen. Totes dues transpiren energia positiva en parlar de la seva dedicació a un esport que sovint és invisibilitzat als mitjans de comunicació, però que elles han triat, per diverses raons, com a prioritari a les seves vides.

Tenen 17 anys, estan a un any de deixar el CAR, i ja des de fa temps competeixen al més alt nivell i amb molt bons resultats individuals i d’equip, tal i com reflecteixen els seus palmarès al Sabadell Astralpol i al CN Mataró. Ambdues van començar amb la natació, probablement induïdes per la cultura de l’aigua del nostre país, però en el moment de decidir i en edats molt primerenques, van triar el waterpolo.

La Marta fa 8 anys que hi juga, i va migrar de la natació al waterpolo de molt petita, en part en veure al seu germà practicant aquest esport, però sobretot perquè amb la natació no es divertia. L’Anna ho va tenir clar en el moment de triar entre les dues disciplines, i es que el waterpolo té tots els ingredients per seduir tant a la pantalla, com a espectadora, com jugant. És un joc d’equip, d’acció, saludable per qui ho practica i que destil•la salut per a qui ho observa i actualment amb un bon nivell a Catalunya. En canvi, els focus només se centren en els esports aquàtics quan s’aconsegueixen fites gairebé titàniques, com les victòries de l’equip de sincronitzada, o les medalles al mundial de Dubai per la nedadora Mireia Belmonte, que també és companya del CAR. Belmonte va declarar després de guanyar les medalles que “és més important el Twitter d’un futbolista que les nostres medalles”, i és que a Espanya es pateix la dictadura del futbol, i concretament a Catalunya és molt difícil lluitar contra el monstre mediàtic que és el Barça, sobretot pel que fa a la secció de futbol masculina.

En Jordi Valls és tècnic de la Federació Catalana de Futbol, i fent gala de l’optimisme que embolcalla tot l’equip femení de waterpolistes, centra l’atenció en la millora dels darrers anys i en l’evolució de l’esport i la seva representació pública.

Cristina Guiu. Instal·lacions del CAR

A Catalunya la pràctica esportiva és d’un nivell alt, tant a nivell de fitness com federatiu. Fruit de l’aposta institucional, i també de la matèria primera catalana, ha aflorat una massa crítica de jugadors i jugadores en una gran diversitat d’esports.

Catalunya ha assolit el màxim nivell en relació a l’estat en disciplines tan variades com el waterpolo, el bàsquet, o l’handbol. A d’altres zones de l’estat, la pràctica esportiva està més especialitzada, en canvi aquí està molt diversificada i dóna bons resultats. Una prova d’això són els excel•lents resultats que han aconseguit els equips del CAR en aquests darrers anys, tant en els europeus, en els mundials, com en competicions destacades.

Per exemple, l’any 2009 els esportistes que s’entrenen regularment al CAR van aconseguir 575 medalles en esports tan diversos com taekwondo, natació sincronitzada, motociclisme, atletisme-marxa, hoquei patins, natació, esgrima, lluita, golf, pentatló, muntanyisme, motociclisme, ciclisme, boxa, waterpolo. Aquests èxits han estat protagonitzats per esportistes mediàtics com la Gemma Mengual, en Marc Márquez o l’Edurne Pasaban, d’altres coneguts pel gran públic com l’Erika Villaecija, Blanca Gil, o l’Andrea Fuentes, i molts i moltes esportistes anònimes que han aconseguit medalles i han fet més gran l’esport català arreu del món. Aquesta explosió de talent ve donada per una aposta personal de l’esportista i del seu entorn, i pel suport directe d’entitats i institucions als esportistes d’elit.

El CAR de Sant Cugat i la Federació Catalana de Natació ha elaborat una xarxa de suport, no tant econòmic, sinó de recursos derivats de la pràctica de l’esport d’elit. Més facilitat per compaginar l’estudi i l’entrenament, posar a l’abast dels i les esportistes espais, serveis de fisioteràpia, serveis mèdics, entrenaments, tecnificació, etc.

Tot i que, tant l’entrenador com les jugadores reconeixen que “a nivell mediàtic és molt difícil competir amb el futbol i especialment amb el Barça”, hi ha petites mostres de canvi, com per exemple la protagonitzada per la xarxa de televisions locals, que vol promocionar altres esports, i retransmet partits de waterpolo femení o masculí, per promocionar aquest esport. En Jordi Valls no vol centrar-se en els aspectes més negatius sinó que destaca els punts forts com “la cultura de l’aigua i dels esports aquàtics que hi ha a Catalunya” i ressalta que als mitjans de comunicació “hi ha lloc per a tothom, i que es pot créixer sense necessitat de prendre espai a d’altres”.

Està clar que el waterpolo no és un esport de masses a Espanya i per tant no gaudeix dels privilegis derivats de ser el primer esport per al públic i per als mitjans. En d’altres països com Holanda, Anglaterra, Austràlia o Estats Units, la selecció absoluta és reconeguda, i gaudeix de certa hegemonia en les competicions.

Londres 2012, l’objectiu
Catalunya té un nivell elevat, i la selecció espanyola absoluta, recentment ha dinamitzat el seu equip amb un clar objectiu: la classificació al preolímpic de Londres 2012.

Aquesta serà la cita clau per a les fèmines del waterpolo però abans han d’aprofitar les proves en competició que serviran per testar l’equip i accelerar l’adaptació de les noves components del grup.

La renovació de la selecció absoluta va basar-se en la creació d’un equip jove, amb perspectives de futur, i conservant jugadores de referència per al manteniment d’un equip cohesionat i potent que pogués classificar-se per als mundials de Xangai que es disputen fins el 31 de juliol d’enguany.

Amb la dimissió de Joan Jané, van canviar també el director d’orquestra, posant en Miki Oca al capdavant i van aconseguir la classificació. En Miki pertany a la generació de waterpolistes espanyols que va protagonitzar la revolució d’aquest esport a la dècada dels noranta. El triomf del waterpolo masculí que es va gestar als Jocs Olímpics de Barcelona’92 i que ha donat molts èxits a l’esport espanyol.

En el palmarès de la selecció absoluta masculina, de la que va ser membre Oca, trobem una medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 y or al mundial de Roma de 1994, als Jocs Olímpics d’Atlanta al 1996 i al mundial de Perth al 1998.

Un cop assimilats els canvis, amb la classificació pels mundials de Shangai i de cara a l’any vinent l’objectiu és reforçar l’equip, millorar-lo tàcticament i polir el sistema de joc, tant a nivell individual com col•lectiu, per facilitar la millora d’aquestes campiones en estat embrionari de cara al preolímpic.

El Mundial 2011 de Shangai és la primera prova del seleccionador i de la selecció absoluta, i pot ser un punt d’inflexió per al waterpolo femení a nivell nacional i aplanar el camí de cara a la classificació pels Jocs Olímpics de Londres 2012.

Fins ara la referència ha estat la competició en l’europeu, en el que van quedar en sisè lloc, però on es va veure una potencialitat del combinat espanyol molt a tenir en compte.

Tots els partits que va disputar la selecció es va decidir en l’últim moment i tal i com ens recorden “va anar d’un gol passar a les semifinals”. Aquesta experiència va servir per corroborar que l’equip te possibilitats de guanyar als combinats hegemònics en aquesta disciplina i que pot imposar-se a tots el equips europeus. Les jugadores tenen tota la confiança de l’entrenador i de la federació i tal com diu Valls “si t’enfrontes moltes vegades amb les millors, aprens, augmentes el teu nivell, i arriba un dia que les guanyes”.

El waterpolo femení ha assolit una massa crítica de jugadores que permet tenir una base sòlida on poder triar el millor grup en cada moment, i tant les jugadores com els preparadors treballen “pel grup” deixant de banda els possibles egos o individualitats tan comuns en altres esports. Per això, tot i voler tenir-la a casa, veuen amb bons ulls la sortida de jugadores insígnia com l’espluguina Patricia Soto, que ha marxat a jugar a Grècia per gaudir de més possibilitats de professionalització, perquè en els esports d’equip “totes són importants, però ningú és imprescindible”.

Aquest equip sembla l’essència de l’esport més tradicional de l’antiga Grècia, portadores del lema “citius, altius, fortius” i dels valors olímpics més nobles inspiradors de l’esport i del moviment olímpic.

Durant el curs escolar, cada dia tenen dues sessions d’entrenament i dues sessions de classe a l’IES, responsabilitats que compleixen mentre persegueixen un somni comú: guanyar una medalla d’or amb la selecció nacional absoluta en uns Jocs Olímpics.

Potser encara no en són conscients, però estan a punt de protagonitzar una gesta esportiva que trencarà estereotips, visibilitzant un esport habitualment eclipsat pel soroll mediàtic del futbol i situant al centre de l’esport un equip femení. En l’actualitat esportiva es recollirà com un triomf menor, tot i no ser-ho. Elles, des de l’anonimat saben que la deessa Niké està de la seva part, només han de seguir treballant pel triomf, i fer història. Tant de bo el combinat nacional farcit de jugadores catalanes pugi al podi a Londres i les noies de la “guapa” (WPA) s’enduguin l’or. Un somni i una realitat allunyat dels valors actuals que es relacionen amb els triomfadors de l’esport rei de fama i riquesa.