RCD Espanyol.- Jugadores de l'Espanyol celebrant un gol

Des de l’Observatori posen l’accent en el fet que les justificacions emprades per defensar aquest tractament que invisibiltza les dones apel•len a raons com “la poca espectacularitat”, “manca de força”, o la problematització de  les esportistes degut a un suposat excés de múscul, pèrdua dels criteris estètics o alteracions del seu propi cos.

L’equip femení de l’Espanyol, a la corda fluixa
Aquesta visió miop és la que afavoreix que equips tan sòlids i professionals com el femení del RCD Espanyol estigui a la corda fluixa, i que perilli la seva permanència a la més alta competició del futbol femení nacional, tot i el gran palmarès que l’avala, les potencialitats de l’equip, les perspectives de futur que té, i la gran plantilla que forma el conjunt perico.

L’Espanyol femení li suposa al club una inversió d’un milió d’euros per temporada, però és del tot inversemblant que la única alternativa sigui l’extinció de l’equip femení. Per què és l’equip femení el que ha de pagar els plats trencats? El problema no són les despeses d’aquest equip, sinó una mala gestió de l’entitat, que va provocar fins i tot la dimissió del conseller responsable del futbol femení de l’Espanyol, Carles Ramió. La seva marxa va encendre totes les alarmes, perquè podia traduir-se com una mostra que les seccions femenines del club són secundaries i que la prioritat sempre estarà en les categories masculines independentment dels resultats. Sembla un pensament del segle passat, però malauradament el patró masclista es repeteix al segle XXI. Segons el club, s’està perfilant la seva plantilla, que després d’algunes baixes, ha de reestructurar el seu esquelet. Maria José Pons, Alba Montserrat, Lara Rabal, Sara Monforte, Andrea Pereira, Sílvia Meseguer, Vanessa Gimbert, Ana María Romero ‘Willy’ i Sara Mérida han acordat la seva continuïtat al club, tot i veure reduïts substancialment els seus sous. Però durant moltes setmanes s’ha parlat de la possible retirada d’un dels millors equips de la màxima competició.

No s’entendria una Superlliga sense les blanc-i-blaves, com tampoc s’entén que el masclisme continuï enquistat a tot arreu. Verònica Boquete, una jove davantera gallega fins ara del Espanyol, ha marxat per jugar la temporada vinent als EUA perquè allà tindrà l’oportunitat de compatibilitzar els seus estudis i la seva carrera esportiva, a banda de gaudir d’una millor remuneració i d’un nivell de professionalització més elevat. Aquesta “fuga de talent” esportiu el pateixen molts esports de Catalunya i d’Espanya, tenim exemples al futbol, al waterpolo, i al bàsquet, entre d’altres.

I és que les esportistes mereixen l’oportunitat de poder dedicar-se a la disciplina que triïn de manera professional, i poder gaudir d’un reconeixement social (igual que els homes) a la seva tasca, als seus èxits, i a la seva dedicació. Si ve és cert que l’interès econòmic sovint dicta la programació televisiva i els espònsors, s’hauria d’afavorir la representació diversa de l’esport en els mitjans de comunicació.