Marina Subirats: “<i>Cada matí hauríem de dedicar 10 minuts a sentir-nos com unes deesses</i>”

Anna Cabanillas.- Fa unes setmanes va rebre el Premi Catalunya de Sociologia. El reconeixement a tota una vida de dedicació i esforç?
He dedicat moltes hores de la meva vida a aquesta disciplina, tot i que la passió que hi sento ha fet el camí molt més lleu i gratificant. Per mi és tot un honor rebre aquest reconeixement per part dels meus companys i companyes de professió, en uns moments en que cadascú va a la seva per la vida...

La seva trajectòria professional sembla un viatge sobre una muntanya russa. Catedràtica emèrita de Sociologia de la UAB, directora del Instituto de la Mujer, regidora de la ciutat de Barcelona, autora de nombroses publicacions...
La meva vida ha estat, veritablement, una sorpresa. Quan era petita el meu horitzó estava tancat, l’expectativa màxima que podia tenir era convertir-me en oficinista, casar-me, tenir fills... Reproduir la vida de la meva mare, que estava molt frustrada perquè somiava amb ser mestre i no ho va aconseguir fins als 50 anys... Si algú m’hagués dit llavors que jo arribaria a ser regidora de Barcelona o catedràtica de la Universitat l’hagués tractat de boig!!!

Amb una carrera professional tan dilatada, com ha pogut compatibilitzar la seva vida personal?
El que ha patit és la meva vida familiar. Em vaig casar molt jove, com fèiem totes, però després vaig decidir no tenir fills per poder seguir estudiant i treballant en un país tan exigent com França. En certa manera creia que les dones havíem de trencar la cadena de néixer, créixer i reproduir-se. Les condicions de vida que tenia m’obligaven a triar, vaig optar per la meva carrera professional i vaig renunciar a crear una família.

Fent balanç, quina ha estat l’etapa professional més dura a la qual s’ha enfrontat?

Anna Cabanillas. Sobirats durant l'entrevista

Com quins?
Les dones de la postguerra tenien unes limitacions internes i externes terribles. El meu pare no volia que estudiés a la universitat, perquè pensava que em frustraria perquè després no podria treballar. En canvi, ara m’encanta veure com les joves feu el que voleu, sou fortes, cultes, no teniu por, confieu en què us podeu menjar el món.

Però, no creu que encara són poques les dones que assumeixen llocs de gran responsabilitat a les empreses o a les administracions públiques?
Encara queda un gran camí per recórrer. Resulta que, per exemple, no hi ha cap dona al front de cap gran mitjà de comunicació, o cap que hagi presidit el govern, però entre no tenir una presidenta o que no sigui ni imaginable la possibilitat de tenir-ne una, hi ha un abisme. El més important és que les joves tingueu present que cal seguir lluitant.

Hi ha, en l’actualitat, prou consciència d’aquesta idea entre les dones joves?
No, perquè la gran majoria pensa que les coses sempre han estat així. Que sempre han pogut estudiar, triar com seria la seva vida. El que no saben és que les coses poden canviar. Les dones del segle XII a Barcelona eren més lliures que la del XIV, i podria ser que les dones del segle XXI fossin menys lliures que les del XX. L’avantatge està en la consciència que heu adquirit de ser essers amb igualtat de drets. Si en algun moment hi ha retrocessos, lluitareu. No s’ha de perdre mai la memòria.

Com s’imagina a les dones d’aquí a vint anys?
Lluitadores. Hem d’evolucionar vers un món on les dones han d’aprendre a ser felices, a gaudir de la vida, de les relacions interpersonals. Generalment les persones som més capaces de patir que de ser felices perquè no hem tingut temps d’explorar la felicitat. La humanitat sempre ha anat atabalada en trobar menjar, en la feina, en criar els seus fills, en lluitar contra la mort... Ara ens podem plantejar com ser feliços, i les dones han de liderar aquest camí.

Hi ha cap recepta de la felicitat?
Cada matí hauríem de dedicar 10 minuts a sentir-nos com unes deesses i pensar en com ens agradaria que fossin coses tan simples o complexes com el nostre carrer, la nostra platja o la relació amb la nostra mare. Ens trobarem un problema; no ho sabem. Estem tan acostumades a rebre ordres i acceptar les coses com són, que no ens podem imaginar la vida d’una altra manera a l’establerta. Hem de ser la dona de les nostres vides, ja que tot i que per ella passaran moltes persones importants, tu ets la que sempre et quedarà, així que hem de procurar ser com ens agrada ser.

Gran part de la seva obra ha estat centrada en l’evolució del paper de les dones a la societat. Com va ser l’experiència de co-escriure amb el Manuel Castells “Dones i Homes, un amor impossible?”
El Manuel i jo ens vam conèixer a París a l’any 1965, quan treballàvem allà de sociòlegs. Som amics des de fa més de 40 anys i ell sempre em deia que havíem d’escriure un llibre junts, ja que tot i que vam col•laborar professionalment en els nostres inicis, hem tingut trajectòries molt diferents. El dia que vaig deixar la meva feina a l’ajuntament de Barcelona m’ho va tornar a proposar i fruit d’això va veure la llum aquest bonic llibre que ens ha donat moltes sorpreses, com la gran repercussió que va tenir.

Ara té al forn, un nou llibre sobre l’evolució “social” de l’àrea metropolitana de Barcelona. Estem millor o pitjor que fa 20 anys?
L’evolució ha estat bastant positiva. Des dels anys 80 fins a l’any 2000, van disminuir significativament les desigualtats socials, al aparèixer una nova classe social que va transformar la societat: la denominada classe mitjana. Persones de classe treballadora que gràcies a poder accedir als estudis han pogut desenvolupar una carrera professional. Al 2006 havíem arribat a una societat amb un nivell de benestar bastant acceptable respecte al passat però amb la crisi econòmica tot comença a canviar. Ara s’ha d’intentar defensar tot el que puguem, perquè destruir – llocs de feina, empreses, industria, etc-- no costa gaire però tornar-ho a construir costarà moltíssim.

Ha complert tots els seus somnis professionals?
Com a sociòloga no, perquè és un servei a la societat.. i una disciplina que toca molts temes i en certa manera va en contra de la política... Com a professió és interessant però costosa, som com els científics de l’edat mitjana que no els deixaven avançar... ens passa una mica el mateix... moltes de les coses que diem no hi ha interès en ser escoltades...