Deshabitat i verd


protagonistes\| glocal\| tendències\| comunicació\| món\| violències\| memòria\| opinió		cat \| esp

Deshabitat i verd

Deshabitat i verd. “Aquest és un llibre que no és símbol de res i que no ha pretès fer bandera de la condició de dona.” Clara i blava. Viviana Fernández (Villalba, Lugo, 1980), dona d'intervals musicals, plora en poques ocasions, i quan plora, creix el nivell del mar, de tant desconsolada i òrfena que queda. Sent improbable i dubtós el seu gemec, aquesta escriptora ha fet de la necessitat, virtut, i s'ha posat a escriure com es podia haver posat a menjar, dues obligacions que ha agrupat per tal de saldar-les com un sol deute. Viviana Fernández publica Taradas (Edicions Carena, 2010), relat de quatre noies que volen ser el que no són i que viuen, riuen, somien i fan l'amor.

tendències | 07/07/2011

Viviana Fernández

Jesús Martínez.- “Els personatges de la novel•la no són prototips, però sí que posseeixen trets d'amigues que he conegut. Existeixen dones desinhibides i depredadores com Esther, i algunes que consumeixen droga, com Virginia”, relata l'autora, amb les ungles de blau cobalt, els llavis de vermell shanghai, la cinta al cabell de caiguda lliure i les sabates amb taló d'agulla hipodèrmica, tan alts, tan alts, tan alts, que es passegen pel cel provocant als arcàngels. “Les seves frivolitats pertanyen a caràcters que conec. Pot semblar exagerat, però no ciència ficció.”

Les quatre actrius principals de Taradas són Esther, Virginia, Carla i Silvia.

Podríem dir d'Esther que s'esforça per donar una imatge que no li correspon, perquè perd la força per la boca. Podríem dir d'ella que és prou astuta com per fer el paper d'Elsa Pataky a DiDi. Podríem dir d'ella que menteix. Escarpada i magenta.

Podríem dir de Virginia que li afecten més del que creu els rumors malintencionats. Podríem dir d’ella el que va predir Oscar Wilde a L'ànima de l'home sota el socialisme: “Tota autoritat és degradant”. Podríem dir que s'amaga. Pastora i violeta.

Podríem dir de Carla que, en el fons, té més coses en comú amb la Madame Bovary, “la dona histriònica de Flaubert”, que amb qualsevol dels rols als quals s'acaba relegant la dona: “O verge o casquivana”. Podríem dir que té el cor trencat, però seria dir molt. Vital i mora.

Podríem dir de Silvia que és com és perquè no tolera que els altres li diguin què ha de ser o què ha de posar-se, o què ha de pensar o a què ha d’atenir-se. Podríem dir de Silvia que, malgrat els seus problemes, és la més lliure de totes. Penetrant i encens.

Viviana Fernández és un encreuament de Virginia amb Esther, i igual que la deessa Hera, germana i esposa de Zeus, les seves filles són les seves pròpies mares, que teixeixen teles de seda: Carla i Silvia. Llegida i versada en el gay saber de la literatura (“segueixo a Nabokov, Márai i Valle-Inclán”), com Machado, ha voltat pel món lleugera d'equipatge (va cursar tercer de batxillerat a Anglaterra; el COU, a Madrid; d’Erasmus, a Holanda i Suïssa; i dos anys a Haití, com a consultora d’Unicef, país “en mans de cinc famílies de mulats, de polítics previsiblement corruptes”; viu des del 2008 a Luxemburg, la destinació de Manuel, el seu marit, diplomàtic, al qual li acaben d'oferir una nova destinació, Ginebra).

“Aquesta novel•la la vaig escriure a Haití, on vivia com en una bombolla, un Gran Germà. La idea era, en un país d'extrema misèria, oferir una cara fresca de la joventut, i mostrar les dones ambicioses que no volen ser dones florers. La meva pròxima novel•la es titula La vida insignificant, sobre una noia de trenta i tants que supera una depressió en un país al que acaba d'arribar. Els meus protagonistes són dones, relego als homes als papers secundaris.”

Viviana Fernández, escriptora que coadjuva l'enfortiment dels cinc sentits, té per autor fetitxe a un home que va morir i que va viure amb la mateixa austeritat: Francisco Umbral. “Crec que Mortal y rosa és el millor que s'ha escrit de la literatura espanyola contemporània.”
Mortal i rosa.

Cançó i bressol.