La Laura era una dona alegre, divertida, ocurrent, molt crítica  i va afrontar la seva malaltia amb tota la valentia i decisió del món. Va anar fins i tot als EEUU a consultar  alguns especialistes per tenir una segona opinió sobre el diagnòstic que li havien fet aquí. Mentre la malaltia li va permetre, va seguir fent periodisme de denúncia per mostrar al món la duresa i crueltat de determinades malalties.

A la dècada dels 90, ja malalta, va viatjar  a Galícia per entrevistar a Ramón Sampedro i va fer el reportatge Eutanàsia: morir per a viure. El reportatge és tot un exercici del dret a una mort digne. Cal dir que ella i Ramón Sampedro s’escrivien habitualment. Tal i com em va explicar en una ocasió la Laura, ell li enviava les poesies que feia i ella li contestava  per tant el reportatge va representar l’història d’una llarga amistat en la que l’un a l’altre s’explicaven els seus dubtes, les seves pors i les dificultats de conviure amb malalties tan doloroses i que van reduint les possibilitats vitals. El 1994, guanya el premi Ciutat de Barcelona per aquest treball periodístic.

Es diu que aquest reportatge amb Sampedro va inspirar al director Alejandro Amenábar per la seva pel•lícula Mar adentro.

Des de Sitges Laura va escriure el 1995 la novel•la Darrera les palmeres, un relat que deixa un testimoni escrit de les seves vivències i de les d’altres persones malaltes.

Laura Palmés va lluitar amb totes les seves forces per no deixar de ser periodista; amb crosses, amb cadira de rodes... fins que la malaltia li ha guanyat la partida. Les persones que vam coincidir amb ella a la Facultat o en altres llocs, recordarem sempre el seu somriure, la seva cabellera i sobretot la seva consciència social.