Considerada com una de les figures claus del feminisme a Espanya del segle XX, recorda amb il•lusió, però també com una etapa agredolça, la seva tasca com a directora del Instituto de la Mujer, organisme depenent del Ministeri d’Assumptes Socials, durant els anys 1993-1996. “Van ser tres anys de treball i de lluita per aconseguir avançar en el camí cap a la igualtat entre les dones i homes del nostre país i, en alguns moments, els conflictes i les discussions em van arribar a superar. Però vaig aprendre molt d’aquella etapa i crec que es van assolir fites positives per les dones”, apunta Subirats, que diu sentir-se molt identificada amb els “Indignats” que han sortit al carrer a dir prou, i que s’han adonat de la força que té una comunitat que “es posa a pensar sense traves, imaginant que un món diferent és possible”.

Autora de nombroses publicacions, i premi Creu de Sant Jordi 2006 per la seva valuosa contribució a la recerca en l’àmbit de la Sociologia, entre el seu extens catàleg destaquen els llibres Mujeres y hombres, ¿un amor imposible?, que va co-escriure amb el també sociòleg, Manuel Castells; Rosa y Azul, la transmisión de los géneros en la escuela mixta, amb la sociòloga Cristina Brullet, o Las nuevas profesiones. Ara es troba immersa en un de nou, producte de 20 anys de feina, en el que traça l’evolució social que ha viscut Barcelona i la seva àrea metropolitana en les darreres dues dècades.

El que té ben clar però, és quina ha estat l’evolució de la dona en aquest mateix període. “Tot i que ara està de moda criticar l’etapa de la democràcia, crec que les coses en matèria de gènere s’han fet molt bé en aquest país. Ara bé, encara queda molt per fer i és molt important que les dones joves ho tingueu present i us aixequeu cada dia pensant: sóc la dona de la meva vida”.