Una primera qüestió seria, quin valor donem a allò que “no” produïm nosaltres, allò que ens és suggerit per l’espai públic on-line? En aquest sentit, la lògica capitalista sembla haver reduït la valoració de les coses al simple valor econòmic i quan aquest no està directament en joc, les obres semblen exemptes de qualsevol altre valor immaterial i donades al seu ús. És clar que aquest ús que fem d’una obra creativa digital pot implicar una forma d’intercanvi de visibilitat i referència a la mateixa. I és aquí on s’amaga un potencial immaterial a tenir en compte en les economies digitals. Però aquest reconeixement no és la base d’una possible transformació, al que apunto és a l’èmfasi moral que va desaparèixer de l’economia amb el capitalisme. És a dir, al reconeixement del valor de les idees pròpies i alienes, el valor moral del que fem i que a base d’un ferri entrenament hem après a obviar, com si tot fos magma apropiable i comprable. Perquè apropiar-nos d’una obra creativa requereix com a mínim recordar el deute amb qui la dóna. Aquest valor, insisteixo, és immaterial però és crucial, perquè és el que ens uneix amb les coses que creem i compartim. És, per tant, un ús que ens obliga, com a poc, a una ètica en la construcció del món on-line, una ètica de l’intercanvi digital.

És clar que això no pot ser utilitzat com a excusa d’una possible precarització o d’un abús de poder, a la manera en què moltes dones al llarg dels temps han realitzat els seus treballs (no remunerats), molt al contrari, el que ens exigeix és un replantejament més igualitari de les economies que comporta la xarxa. Una cosa sembla evident, la divisió conceptual entre producció, consum i distribució de la qual s’han servit les relacions de poder i valor en el món més recent, no és vàlida en els mateixos termes en el món digital i el debat no pot restringir-se a qui són els que deixen de guanyar, sinó que ha de mirar l’escenari digital com una oportunitat de redefinició més justa de les economies en la xarxa.