L'abans i el després de la violència masclista


protagonistes\| glocal\| tendències\| comunicació\| món\| violències\| memòria\| opinió		cat \| esp

La Carmen i la Raquel s’han retrobat amb l’equilibri i la felicitat després de separar-se dels homes que les maltractaven, la primera el 1991 i la segona el 2006. Ambdues experiències mostren que, en 15 anys, s’han produït avenços, tot i que, encara avui, l’entorn no posa les coses fàcils.

violències | 03/03/2011

Foto: Tamaia

Irene Peiró.- La Carmen, de 62 anys, treballa als matins com a auxiliar de geriatria, i té la costum d’anar al cinema dos cops per setmana. Amb 49 anys, la Raquel, que treballa com a secretària comercial a jornada completa, no té tanta vida social, però diu: “el que faig ho faig molt a gust”.

La Carmen i la Raquel es van conèixer a Tamaia, entitat que dóna suport a dones que han patit violència masclista, de la qual són mentores, ajudant altres dones a sortir-se'n.

La Carmen es va separar el 1991 després de ser maltractada durant 17 anys. Des de Castella-La Manxa, va arribar amb les seves 3 filles a una casa d'acollida de Barcelona, on va començar a guanyar-se la vida netejant. Poc després, va contribuir a fundar Tamaia, per ajudar-se i ajudar d’altres dones, com la Raquel. Ella es va separar el 2006, quatre anys després que el seu marit comencés a maltractar-la, quan va trobar una feina.

L’equilibri va trigar a tornar a les seves vides. La recuperació de la Carmen va durar 6 anys i la de la Raquel, 3. Els 15 anys que separen les seves experiències també es reflecteixen en el seu entorn.

“Vaig anar a denunciar feta un cromo i un policia va dir-me que a totes les cases passaven coses”- explica la Carmen. Molta gent tampoc no aprovava que deixés un home amb una bona feina com a funcionari, malgrat que el seu marit també tenia problemes amb el joc.

La Raquel diu haver-se trobat de tot, des de “l’actitud comprensiva” de la seva empresa fins a reaccions hostils. A diferència de la Carmen, ha comptat amb ordres d’allunyament i un servei de teleassistència.

Foto: Tamaia

Quan la Raquel es va separar, ja s’havia aprovat la llei espanyola contra la violència masclista (2004), però ella no ha rebut cap prestació estatal ja que superava els barems de renda fixats. Per això, lamenta que no es tinguin en compte els deutes que té per haver avalat crèdits al seu exmarit, que tampoc no li paga la pensió de la seva filla. En aquest sentit, tampoc no rep ajut de la Generalitat, malgrat que es va comprometre a assumir les pensions impagades a finals de 2010.

Després de denunciar, la Raquel també va estar 3 anys esperant el judici i assegura: “Ell ha tingut advocat d’ofici i jo no, me’l van retirar per superar un determinat nivell d’ingressos”.

Per a Mari Cruz Lera, del Servei per a l’abordatge de la violència masclista de Surt, caldria flexibilitzar els requisits per rebre les prestacions, un dels quals és haver denunciat, en el cas de diverses ajudes estatals. Al baix estat d’ànim de moltes dones, s’hi sumen els riscos que com, per a la Raquel, va suposar separar-se: “Va passar un any des que ho vaig decidir fins que ho vaig fer. Denunciar és tan summament delicat que, fins que no ho vius, no saps què és”.

Amb la llei catalana contra la violència masclista (2008), s’ha eliminat el requisit de denunciar i s’ha creat una Xarxa d'Atenció i Recuperació Integral, amb serveis d’acolliment o atenció telefònica i 5 Centres d'Intervenció Especialitzada (CIE), on les usuàries poden rebre suport psicosocial, laboral o legal. Per a Esther Álvarez, directora del CIE del Baix Llobregat, s’està reduint la victimització secundària, és a dir, els perjudicis derivats de la ineficàcia institucional.

En canvi, Rakel Escurriol, terapeuta de Tamaia, creu que està creixent la desconfiança vers les dones als jutjats, una tendència també deguda a la “pressió d’alguns lobbies”, en al•lusió al ressò d’algunes falses denúncies.

Per les dificultats que suposa la separació, les mentores aconsellen demanar ajuda. La Raquel recomana: “En el moment de denunciar, que vagin acompanyades d'alguna persona propera i d’un bon advocat o advocada”. La Carmen admet que cal lluitar molt per sortir-se'n, però afirma: “el que no pots fer és enterrar-te en vida”.