|
|
Irene Peiró.- 73 mortes durant el 2010 i 14 més en el que portem d'any arreu de l'Estat. Són la part més visible de la violència masclista, un fenomen molt més ampli, pel qual es van presentar 11.284 denúncies a Catalunya el 2010. Però, fins i tot, aquesta xifra es queda petita, ja que el 82,3% de les dones que la pateixen no ho denuncien, segons la recent enquesta de la Conselleria d'Interior.
Moltes dones aconsegueixen refer la seva vida. Per analitzar la seva recuperació, la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, amb el suport de l'Ajuntament, estan elaborant una recerca des de 2008.
|
|
A l'inici del procés de recuperació, moltes pateixen ansietat, depressions o transtorns d'estrès post-traumàtic. La directora de la recerca, Neus Roca, remarca que la feblesa emocional “és consequència i no causa de la violència masclista”, ja que no existeix cap caràcter que predisposi més una dona a patir violència. És la convivència amb l'agressor el que afecta directament la seva autoestima.
En començar a qüestionar el tracte que reben, s'inicia la recuperació. Roca afirma que moltes dones fan llavors “ assajos de separació”, marxant a casa d'alguna amiga, i “ comproven que lluny d'ell estan millor”, fins a sentir-se prou fortes per a la ruptura definitiva. Alhora, s'activen altres fases del procés, que dura una mitjana de 7 anys, com l'elaboració del dol i la recuperació de la independència psicològica i econòmica (o empoderament). Per accelerar la recuperació, Roca, com a autora d'un estudi previ sobre aquest tema, destaca la utilitat dels grups de suport psicosocial, on les dones poden compartir la seva experiència.
L'impacte de la violència és transversal i afecta altres àmbits, com la salut, la feina, l'economia, l'habitatge i les relacions socials, a més de tenir efectes legals. Aquestes són les dimensions que recull la Proposta de nous indicadors per mesurar els efectes de la violència de gènere de la Fundació Surt. L'estudi s'emmarca en un projecte finançat per la UE -també realitzat a Itàlia, Finlàndia i Estònia- per pal•liar la manca d'indicadors sobre aquest tema tant en l'àmbit de la parella com en el familiar, laboral o comunitari.
Segons la directora de l'informe, Mar Camarasa, alguns agressors “no deixen a les dones treballar o controlar els ingressos de la seva nòmina”. Pagar un lloguer en separar-se també pot comportar problemes econòmics. Per a Camarasa, la dependència econòmica és una “dificultat afegida” per abandonar l'agressor, però Roca diu que pot ser “més difícil separar-se des de classes altes, perquè es perd estatus social”.
En separar-se, algunes dones també pateixen la violència judicial, si l'agressor les denuncia per maltractar els fillls o filles o exercir violència contra ells. Un altre efecte de la violència és l'aïllament, de manera que les persones del seu entorn triguen a conèixer la situació que pateixen. Quan ho saben, la psicòloga diu que solen ajudar-les, tot i que, de vegades, les famílies “creuen que han d'aguantar, sobretot si l'agressor “és algú poderós”, de qui depèn molta gent.
Més comú és que el seu entorn no entengui per què dubten de separar-se del maltractador, “però, és clar, dubten, perquè representa perdre 10 anys de la seva vida”-explica Roca. Prop del 50 % dels homes i un 28% de les dones consideren les pròpies víctimes culpables de patir maltractaments per seguir convivint amb l'agressor, segons una enquesta estatal de 2009.
Tot i això, la psicòloga destaca que les dones cada cop triguen menys a separar-se, sobretot perquè les lleis estatal i catalana contra la violència masclista n'han reduït la impunitat social. Després de fer el pas, Roca assegura que moltes dones manifesten “haver deixat de ser esclaves”.
|
La mutilació genital femenina, a debat 
