|
Fotos: Joaquín Zafaras

Dones índies amb els seus vestits típics
|
Marga Solé.- “Estic acabant de decidir qui serà el marit de la meva filla, que té 23 anys i estudia per ser model. Haig de decidir entre un parell o tres d’opcions de famílies que accepten emparentar-se amb la meva i que el seu fill es casi amb la meva filla”.
Aquestes són les paraules de Dhrampal Chandel, un professional lliberal que no té cap recel en explicar que la seva filla se’n anirà a viure amb la família del marit que ell li trii i que haurà d’acceptar la disciplina de la seva futura família. Dhrampal Chandel ha de donar com a dot a la seva filla 350 grams d’or i un cotxe nou al seu futur gendre, a més d’una quantitat indeterminada de rupies.
|
|
Aquest no és un cas aïllat a l’Índia, un país de mil tres-cents milions de persones (el segon més poblat del món) on les dones no tenen gairebé cap dret, ni tan sols el de néixer ja que les famílies no volen tenir nenes perquè els costa molt car haver-les de donar dot per casar-les i, si no es casen, són malmirades com a "solterones". Aquesta circumstància espanta a les famílies i per aquest motiu no volen tenir filles ja que els significa la bancarrota total.
El tema de la dot es va abolir l’any 1961 perquè es va considerar una pràctica abusiva però aquest fet continua utilitzant-se i s’ha convertit en un mecanisme d’extorsió, en un estira i afluixa entre famílies, que no pas entre els nuvis que no hi tenen res a dir.
Fer un viatge a l’Índia es culturalment parlant molt interessant, veure Jaipur (la Ciutat Rosada) o el Taj Mahjal impressiona a qualsevol occidental, però també provoca impacte la pobresa en que viuen els seus habitants: més de 600 milions de persones ho fan amb menys d'un euro al mes. Els de la casta més baixa, els "intocables", fan la vida al carrer, sense sostre, famílies senceres on les dones faciliten la major part de la subsistència. Elles treballen arranjant les carreteres, segant els camps, anant a cercar aigua a les fonts públiques i procurant que, com a mínim, la família tingui alguna cosa per menjar.
Dones treballadores
Quan es veu un arranjament de carretera, els homes són els que donen les ordres, i les dones, els nens i les nenes treballen portant els materials; uns infants, per cert, sense escolaritzar perquè aquestes feines són sempre temporals, normalment setmanals i al cap d’una setmana la família ha d’aplegar la barraca (quatre pals i una manta que els fa de tendall) i anar a un altre indret, ja que les companyies no els contracten més dies per evitar tenir amb ells qualsevol tipus de relació laboral.
Són gent sense empadronar i aquests transhumància fa que els nens i nenes no puguin anar a l’escola, viuen al carrer en el sentit més ampla de la paraula carrer: menjar, dormir, rentar-se o fer les seves necessitats.
És veritat que les dones, a l'Índia, sobre el paper tenen els mateixos drets que els homes davant la llei. H ha dones que són líders polítics, astronautes, atletes i escriptores, que són models de conducta per a les noies joves. No obstant la pobresa i les desigualtats socials continuen evitant que moltes dones desenvolupin el seu potencial. El principi de la igualtat entre los generes està reconegut en la Constitució, el sistema legal i las polítiques governamentals de l’Índia, però encara hi ha un gran forat entre aquests principis i la realitat de la situació de les dones en moltes comunitats a tot el país.
|