|
Foto: Meritxell Freixas
Tsurit Sarig, la coordinadora israeliana del grup de dones de Parents Cicle i una companya seva
|
El motor d’aquestes associacions és, d’una banda, la comprensió de l’altre i, de l’altra, la deconstrucció de la seva imatge: “Quan les persones han crescut com a enemigues, han estat educades en la por i la desconfiança i el coneixement de la història els ha vingut marcat per les ideologies, s’alimenta el temor per la pròpia existència i no es vol reconèixer com a legítima la de l’altre”, explica Sarig.
És per això que treballar les actituds cap a l’altre és la base de la feina d’aquesta organització: “Jo visc una vida normal però les palestines no. El fet que les dones israelianes ens manifestem contra l’ocupació per elles és molt important”, afegeix.
|
|
Però tot i que la teoria és molt clara, la pràctica d’aquest tipus d’iniciatives és plena de dificultats polítiques, socials i morals que obstaculitzen la construcció d’una confiança sòlida entre àrabs i jueves. Sovint l’idioma es converteix en un obstacle que genera malentesos lingüístics. Per exemple, el concepte d’ocupació té connotacions diferents per cadascuna de les parts: “per mi l’ocupació són els territoris que Israel i el seu exèrcit van ocupar l’any 67, en canvi per les palestines és també el conjunt de territoris de la guerra de 1948” –puntualitza la responsable del grup.
També les accions preses unilateralment per una de les parts, com la contínua construcció de colònies a Jerusalem i a Cisjordània, la mort de palestins en mans de l’exèrcit o dels colons, així com l’assassinat de civils israelians; o bé els diversos fracassos del procés de pau han interromput en reiterades ocasions el treball conjunt de les dones activistes.
Foto: Parents Cicle
.jpg) .jpg)
Diverses activitats que duen a terme des de Parents Cicle
Per alguns col•lectius feministes com la Unió de Comitès de Dones Palestines (UPWC) els resultats irregulars d’aquestes experiències són interpretats com “un fracàs” i n’atorguen les causes a la relació de desigualtat que s’estableix entre les parts: un és l’ocupant i l’altre l’ocupat; “compartim el fet de ser dones però el que ens diferencia és que un dia elles hauran de fer el servei militar i es convertiran en soldades, tindran una arma i em podran matar”, afirma Rinad Zurub, membre del Comitè.
Per a aquestes activistes àrabs, la col•laboració amb les dones jueves representa “creuar les línies roges”, una expressió que significa que en una situació anormal no hi poden haver relacions normals entre les persones, és a dir, no es pot menjar, ni beure amb “els ocupants”, sinó que només es pot parlar de política segons l’agenda del moment. Pels palestins, és una mesura preventiva que evita que a través de la normalització es reclutin col•laboracionistes.
I és que l’opció que han escollit les dones pacifistes –tant unes com altres− no sempre està ben vista pels seus entorns més propers. Des dels inicis del conflicte i fins l’any 1992, israelians i palestins tenien prohibit mantenir debats polítics. De fet, les primeres trobades entre activistes d’una banda i altra van tenir lloc de manera clandestina. Vint anys després, moltes continuen sense rebre cap tipus de suport, sobretot per part dels seus marits i fills.
Malgrat la incomprensió social a la que estan sotmeses, aquestes gestores de la reconciliació aposten per una pau construïda més enllà dels acords firmats a la Casa Blanca, als quals veuen amb fort escepticisme. En canvi, creuen en una pau teixida a partir de la xarxa de relacions personals, sota el supòsit que el coneixement de l’altre és fonamental perquè, tal i com opina Aesha El-Khativ, responsable palestina del grup de dones de Parents Circle, “arribarà el dia en què haurem de viure plegades i en pau”.
|
Cobertura informativa contra els feminicides a Ciudad Juárez (Mèxic) 
