La Revolució Industrial va qüestionar els esquemes i el discurs hegemònic de la religió,  el matrimoni,  l'obediència deguda  al marit i les convencions socials que  consideraven a la dona com a un ciutadà de segona classe.  La creença dominant  en aquesta època és que la falta de capacitat orgànica i funcional del seu cervell impedeix a la dona enfrontar-se amb les grans tasques de la intel•ligència i l'esperit.

Serveixi  com  a  exemple  el  que  deia  l'article 57 del  Codi Civil espanyol vigent en la segona meitat del segle XIX: “El marit ha de protegir a la dona i aquesta obeir al marit”,  i  en  l'article  1263  diu  que  “no  són  aptes per establir contractes els dements, sordmuts i les dones casades”.  I aquestes idees  seguiran vigents fins a la Constitució del 1931 que diu que no podran ser fonament de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació o el sexe.

 Al segle  XIX les  figures  de  Concepción Arenal,  Emilia Pardo Bazán, Rosa  Luxemburgo,  Clara  Zetkin  i   moltes  altres   van  promoure   la  discussió sobre els drets de les dones i van posar la qüestió femenina  en  un  primer plànol polític. Aquesta  presència  pública  constant  de la reflexió  sobre els drets  de les dones  donarà  els  seus  fruits  al  segle  XX  amb  la concessió  del vot en els països democràtics i de lleis que proclamen la igualtat.

A Espanya els moviments feministes estructurats com a tals comencen cap als anys vint.  Tenim  La mujer del porvenir  i  La progresiva femenina o  la Asociación  Nacional  de  Mujeres  Españolas   que   constitueix  el  Consejo Superior Feminista de España. 

La guerra civil   va  interrompre  qualsevol  possibilitat  de  progressió  en els moviments feministes i l'arribada del franquisme va suposar una tornada al  paper   tradicional   de   les  dones   i   la  seva  pèrdua   de  drets.   El divorci,  l'avortament  i  altres  lleis  que  afavorien a les dones van quedar derogades i es va tornar a una concepció vuitcentista i clerical del paper de  la  dona en  la societat.

Fins a la Constitució del 1978 que en el seu article 14 proclama la igualtat dels espanyols davant la llei sense discriminació de cap tipus les dones  no aconsegueixen la plena ciutadania al nostre país.

A partir de l'arribada de la democràcia Espanya incorpora a les  polítiques públiques tot allò que té a veure amb la recerca i consecució de la igualtat en tots els camps.L’any 1983 es va crear l’Instituto de la Mujer amb l'encàrrec de vetllar per la igualtat entre dones i homes i per aconseguir les condicions necessàries per fer possible la participació de les dones  en  la  vida  política,  cultural, econòmica i social del país.Totes les autonomies crearan el seu propi organisme destinat a la mateixa finalitat.

En  segle i mig  hi ha  un  salt  des d'un estatus de total dependència de les dones a ser considerades ciutadanes autònomes amb plens drets. No podem dubtar, llavors, que els moviments feministes han estat els que han impulsat, promogut, exigit i transformat les prioritats polítiques  en la majoria dels països occidentals.

Tot el que s'ha dit fins a aquí pot semblar obvi però considero que cal seguir en la bretxa perquè no es produeixin reculades que encara que  no  semblin probables, no són, per descomptat, impossibles.

Al meu entendre  els diferents governs,  sobretot  dels  països occidentals  i democràtics, es veuen abocats a aconseguir els vots  dels  seus  ciutadans  i de les seves ciutadanes, per la qual cosa no tenen més remei que  anar cap a polítiques d'igualtat impel•lits pel major accés de les dones al treball i a la vida ciutadana.

El feminisme  com  a  ideologia  proporciona  als governs  instruments  per elaborar aquestes polítiques que no són del tot satisfactòries, ja que fins ara no han cobert, ni molt menys, tot  el ventall  de  necessitats  de la  població femenina  respecte  a  la col•lectivitat.  Falten  escoles bressol  públiques en quantitat suficient per a totes les dones que treballen, els sous entre homes i dones no s'han equiparat encara (a Espanya la diferència està entre un 25 i un 35% entre el que guanya un home i el que guanya una dona pel mateix treball, mentre que a Europa la mitjana  és  del 19%),  l'accés  als  llocs  de decisió de les empreses és molt  limitat  i  les dones han de demostrar  més competències que els homes  per  ocupar-los,  a  la  Universitat  el  nombre d'alumnes  és  en  algunes  facultats  i  escoles superior  al dels homes,  en canvi  el professorat  segueix  sent  majoritàriament  masculí  i  els rectors, gairebé sense excepció segueixen sent homes. Això només com a exemple.

Polítiques d'igualtat? Benvingudes  siguin  encara  que,  de moment, siguin clarament insuficients. Al meu entendre no  n'hi ha  prou  amb  legislar,  cal anar cap a un  canvi  en  les  mentalitats  a  través  de  l'ensenyament  (els programes de les assignatures tenen molt a dir en aquest punt així com els llibres de text), dels mitjans de comunicació, de la publicitat.

Tota  política d'igualtat  hauria de  tendir  cap al canvi de  mentalitat de la població, cosa que no estic gens segura que es plantegi així.

De totes maneres sempre ens quedarà l'esperança.