Vídeo: Esther Sanromà

Un gran agraïment als meus companys amb qui he compartit moltes hores, a vegades no fàcils, que hagin pensat en mi. Després estic contenta, perquè jo sóc una convençuda europeista. Sé que Catalunya, Espanya, Europa, han de jugar un paper clau al món i l’única manera de superar les nostres dificultats és realment treballar en comú. Per a mi, treballar per a Europa és més que treballar per a unes institucions. És treballar per a uns valors, unes defenses col•lectives. Vaig estar molt contenta, perquè era un premi lliurat pels companys i per les idees europeistes del guardó amb les que em trobo profundament identificada.

Vostè es va llicenciar en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i va començar a treballar en els mitjans de comunicació. Quins van ser els seus inicis?
Jo vaig començar treballant en la premsa escrita, sobretot en la premsa regional, comarcal, en uns moments en els que hi havia una voluntat de democràcia i de noves publicacions amb informació i transparència. Jo estic satisfeta d’haver ajudat a la fundació i d’haver treballat uns anys en una de les publicacions que es coneixen actualment en el mercat català com és El 9 Nou. Des de Vic, intentàvem traspassar les mancances de llibertat i opacitat dels anys de la dictadura i volíem mobilitzar la ciutadania. Estic molt satisfeta d’haver ajudat a la creació d’El 9 Nou, on vaig ser-ne sotsdirectora. Després vaig passar a Televisió Espanyola, vaig estar a El Noticiero Universal, després vaig treballar a El Periódico de Catalunya... fins que a l’última etapa, com a periodista, em vaig dedicar als temes internacionals treballant fora de Catalunya i d’Espanya explicant els conflictes de molts països. Això m’ha portat a viure als Estats Units d’Amèrica, a la llavors Unió Soviètica, a l’Europa de l’Est i a Brussel•les. Per tant, em vaig dedicar més a tots els temes internacionals vinculats a la que seria la diplomàcia i a l’actualitat més enllà de les nostres fronteres. Després de 15 o 16 anys treballant com a periodista, vaig passar a l’altre cantó exercint com a portaveu d’una de les personalitats més distingides d’Europa i del món com és en Javier Solana. En el fons, també feia de periodista, perquè buscàvem informació, intentàvem explicar i traspassar uns ideals d’Europa i, sobretot, teníem una voluntat de servei. Era una altra mena de periodisme i fins en aquests moments, la meva última etapa professional ha estat treballar per a la Presidència espanyola de la Unió Europea. Ha sigut una altra bona oportunitat per a mi, encara que amb circumstàncies molt difícils i complicades, penso que s’ha fet bona feina. Estic satisfeta d’haver pogut contribuir a la quarta presidència espanyola de la UE.

On treballarà Cristina Gallach durant els propers mesos?
El més lògic és que jo m’incorpori quasi automàticament a les institucions europees, a Brussel•les, almenys en un període inicial. Més endavant, ja ho veurem. A Brussel•les, les coses estan canviant, perquè s’estan formant equips nous, hi ha un servei d’acció exterior que es posarà en marxa ben aviat, el qual se’n carregarà de la visibilitat, la presència i el rol europeu fora de les nostres fronteres. Per tant, hi ha una mica de traspàs de personal i jo prefereixo ara no prendre cap decisió en concret i veure com evolucionen els primers mesos. I el meu futur, sense dubte, estarà vinculat amb temes de comunicació o amb temes de la UE o amb temes de la diplomàcia i, sobretot, vull servir amb la mateixa intensitat com he intentat servir els i les periodistes i el personal diplomàtic europeu en els últims anys.

Vostè, com a periodista i com a persona, compta amb grans admiradors com és en Jaime Arias, periodista de La Vanguardia, o en Javier Solana que diu que vostè és “un auténtico servicio de inteligencia viviente. Gallach ha sido mi cerebro”.
Rebo tots aquests elogis amb molt d’orgull, però també amb serenor. A mi em produeix un gran afecte i molta emoció com el Jaime Arias valori la feina que jo faig. Ell és un exemple per a aquesta professió; per als qui pensem que podem ajudar a millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans d’aquí i d’allà i ell, a més a més, ho fa amb un tarannà obert que em sembla fonamental. Jo tinc una gran impressió d’ell i m’agrada tot el que ha fet, ja que ha servit a la premsa convertint-se en tot un exemple per a nosaltres.

D’en Javier Solana, què puc dir! Doncs que ha estat el “meu jefe” durant 15 anys. Un “jefe” a qui jo he admirat, a qui he intentat servir, una persona que és un gran servidor d’Espanya i d’Europa i una persona que és infatigable. Ens hem entès, perquè penso que compartim moltíssimes de les coses des del punt de vista ideològic i de les preocupacions. Però ell té un gran valor que és que ell és un gran polític. Jo sóc una periodista que he intentat ajudar-lo estant absolutament convençuda del que feia. No m’he trobat mai en una situació d’haver de dir res que no fos veritat ni res del que després me’n penedís. Jo el trobo molt a faltar en aquests moments que no està en la vida pública activa. Em sembla que li devem molt i que tot l’equip que ell dirigia estem agraïts d’haver treballat sota les seves ordres. Puc dir a qualsevol part del món que he treballat per a en Javier Solana, i gairebé mai he de donar cap altra explicació, perquè és un nom i cognom que traspassa fronteres i no has de dir ni què feia ni d’on ve. Ara té un tarannà senzill i espero que, sense responsabilitats públiques, ell continuï contribuint avui dia a defensar uns valors i voluntats col•lectives com ho ha fet fins ara.

En el seu discurs d’agraïment pel Premi Ernest Udina, vostè va recordar el bon treball fet per dues periodistes que ja no estan entre nosaltres: Núria Nogueras i Mercè Conesa. Com observa l’actual periodisme que es realitza en els mitjans en plena crisi global?
Per a mi, la Núria i la Mercè són exemples de bones periodistes, entregades, amb voluntat de buscar la veritat, de fer el màxim possible per a què es transmeti la realitat. Les dues van treballar, van lluitar i en aquests moments no estan entre nosaltres i jo les estimava moltíssim. Parlar d’aquestes dues periodistes em fa pensar en el deteriorament de l’entorn periodístic dels mitjans. Estem vivint un canvi enorme, ja que tot canvia. Treballar amb rectitud, professionalisme, buscant la credibilitat i el servei és més difícil en períodes convulsos com els actuals. Llavors, aturar-nos un momentet a reflexionar sobre com haguessin actuat elles buscant la màxima serietat i rigor, per a mi és una referència. Probablement, el periodisme que es fa ara és diferent, n’hi ha de millor i n’hi ha de pitjor. Les condicions laborals no són bones, hi ha molta competència, fem periodisme constantment, perquè els suports han canviat i ofereixen un contacte al minut. Els mitjans audiovisuals ens obliguen a una rapidesa i a una competència que, al final, la qualitat i el rigor se’n ressenteix. Jo demanaria als nostres empresaris que pensessin que és fonamental que allò que s’escriu i surt pels mitjans ha de ser rigorós i ben fet. Guanyar diners amb productes de comunicació que tenen tanta influència en la formació de les opinions públiques és ben diferent de produir neumàtics o cotxes. La informació val més, té un poder polític fonamental per a la creació de l’opinió pública, és un bé públic, un bé comú. Jo seria més partidària a què els empresaris s’apropessin a aquesta comunicació amb una mica de cautela i que en aquests moments tan difícils a nivell econòmic es tingui en compte que no és el mateix fer diaris, crear canals de ràdio o televisió que fer qualsevol altre tipus d’activitat econòmica. Demano responsabilitat i, sobretot, fer productes creïbles amb bons periodistes, deixant-los treballar exigint d’ells un rigor per a què siguin útils a la nostra societat.

Està col•legiada o associada en alguna entitat periodística d’aquí o de Brussel•les que defensi el nostre col•lectiu professional?
Com a tal, no. Sóc periodista de professió, però que des de molts anys que no exerceixo com a tal. Em sento molt propera a les entitats de la premsa com la dels corresponsals a Brussel•les, com a les associacions catalanes que defensen el periodisme com d’altres entitats que defensen els periodistes europeus. Jo penso que és bo que els periodistes s’associïn. Formar plataformes sempre ajuda a fer una professió millor i lluitar en comú per defensar drets i també per imposar-nos deures. Hem de tenir en compte que els i les periodistes tenim molta responsabilitat, ja que el que s’escriu, el que es publica és vist per molta gent i forma part de l’opinió pública. Per tant, aquest esforç de posar en comú l’experiència dels i les periodistes és positiu i si en algun moment deixo d’exercir de portaveu o així, no tinc cap dubte que intentaré incorporar-me ràpidament en alguna d’aquestes xarxes periodístiques.