La poesia de Rosa Leveroni és una poesia marcada sempre pel record, per l'experiència de la vida, de l'amor, de la mort, marcada també per una agudíssima vivència de la solitud que no és en cap cas angoixa ni dolor profund sinó una serena acceptació d'un destí al que no sap o no vol sostreure's. Va decidir sempre, en tot moment, el que volia fer i ho va fer sense queixar-se ni doldre’s del que moltes dones avui pensaríem que era un destí advers.

En l’any 1938 va publicar el seu primer poemari, Epigrames i cançons, amb un pròleg de Salvador Espriu. El llibre s'obre amb un poema, “Pòrtic”, que és tota una declaració de principis: “Jo porto dintre meu/ per fer-me companyia/ la solitud només”. Aquesta solitud que va ser sempre la seva amiga.

Espriu dirà de Rosa en una carta datada el 3 de juliol del 1951 “Per al meu gust (i no solc equivocar-me) ets un extraordinari i altíssim poeta, un dels millors de la nostra lírica, de tots els temps”.

El triomf de la dictadura va convertir a la cultura catalana, i per tant a la literatura, en una anomalia que naturalment va afectar a l'obra de Leveroni que no veuria publicat el seu segon llibre de poemes, Presència i record, fins al 1952 en la col•lecció Els llibres de l’Óssa Menor en un volum que conté la reedició del seu primer llibre, a més d'una carta pròleg de Carles Riba.
En l’any 1981 torna a publicar junts els dos llibres, més un conjunt de nous poemes. La seva obra poètica publicada és breu però intensa encara que no la seva dedicació a la literatura. En els anys quaranta va col•laborar amb la publicació clandestina Poesia que havia fundat Josep Palau i Fabre.

La naturalesa serà un altre dels temes i vivències que expressa en la seva obra. La naturalesa és fonamentalment la de Cadaqués, on tenia una caseta i el lloc que va escollir pel seu repòs en un dels cementiris més bells del Mediterrani: “Cementiri petit/ damunt l’aigua serena/ últim port animat/ damunt la pau eterna”

En l'any 2000 amb motiu de la celebració de la cinquena trobada de dones poetes a la Biblioteca de Catalunya, dirigida llavors per la també poeta Vinyet Panyella, es va fer una exposició, que vaig tenir l'honor de comissariar, i es va publicar el catàleg del seu arxiu literari i la també poeta Rosa Lentini va publicar una antologia bilingüe català /castellà amb poemes de Leveroni.

La publicació dels seus escrits ha estat constant des dels anys vuitanta i ara, amb motiu del seu centenari, s'han publicat les seves cartes (Cartes d’amor i d’exili a càrrec d'A. Mohino i E. Pujol) i la seva Poesia Essencial.

Dona d’amplíssima cultura, va saber conjugar la seva obra personal amb la traducció de poetes com Eliot de qui va fer una magnífica traducció de la Terra erma. Ordenada, amiga dels seus amics, fidel en els seus afectes, guardava totes les cartes, felicitacions de Nadal i documents diversos relacionats amb la seva vida tot i que, en paraules seves, mai no va sentir el desig de ser immortal ni d'ocupar una sola línia en els manuals de literatura ja que si escrivia versos era per pura necessitat interior. Considerava també que allò que ella escrivia tenia molt poc interès per als altres.

S'equivocava.