Vídeo: Esther Sanromà

 Aquest és el seu màxim objectiu com a presidenta?
Si, jo diria que si, i també el màxim objectiu d’Òmnium. Com a coses concretes, una mica lligat amb el que abans us deia d’entitat normalitzada amb una junta sòlida, amb un equip professional sòlid i bo, en aquest moment ens podem permetre poder donar més joc al voluntarisme dels nostres socis i sòcies. Tenim 21.000 socis, més homes que dones, és veritat, i també tradicionalment més persones grans que joves, però ara, amb les noves incorporacions, hi ha més dones i també més joves.

I què en pensa dels drets de les dones en el segle XXI?
Els drets de les dones estan molt ben reivindicats i ara allò que toca és exercir-los.

Ha dit abans que Òmnium també està per difondre la cultura catalana entre les persones nouvingudes.
Sí, una part dels nostres programes i projectes tenen a veure amb la gent nouvinguda. Organitzem activitats culturals, visites, podeu veure-ho al nostre web: www.omniumcultural.cat

A Catalunya, també fa falta difondre la cultura catalana? Està en retrocés?
 A mi no m’agrada dir si està en retrocés o no, però el que crec és que si no la defensem podria retrocedir. Això també passa en cultures importants com la francesa. A França també tenen lleis i normes per defensar-se de la penetració de cultures poderoses, en el seu cas l’anglès. Volem aconseguir que tothom parli català.

I què s’ha de fer perquè la cultura catalana no es perdi? Perquè a les escoles s’ensenya en català però estic convençuda que l’idioma del pati és el castellà.
Dona, l’idioma d’alguns patis d’escola és el castellà, però no de tots. Òmnium proposa militar a favor del català, que els i les mestres segueixin l’exemple i que els nois i noies que parlen català no cedeixin. Els i les immigrants ens ho diuen, “és que no ens parleu en català perquè quan veieu a algú amb la cara fosca o amb un rostre una mica especial us poseu a parlar en castellà”. És veritat i moltes vegades aquella persona parla català i sinó anglès.

Posi en ordre aquestes tres paraules, llengua, cultura, país.
Les poso en l’ordre en què les has dit, la llengua és la base, la cultura és la manera de viure i d’entendre’ns i el país és la convivència, la cohesió; el país ho engloba tot.

Digui’m què en pensa de la sentència de l’Estatut.
Veig que hi ha un problema pel que fa a les relacions entre les institucions espanyoles i les catalanes. Aquí nosaltres ens haurien de desacomplexar i pensar que qui té el problema és Espanya, que no ha estat capaç d’incorporar en el seu si un fet específic i diferencial com és Catalunya, en un moment en què estan tan de moda les coses especials, les coses diferents i que tothom vol diferenciar la diversitat. Tot i això, les institucions espanyoles no han sabut incorporar la diversitat catalana i per tant ara ens hem de plantejar què fem i això s’ho ha de plantejar Catalunya, està clar.
 

Fotos: Esther Sanrormà

Muriel Casals

Sabadell i vam tornar-hi quan jo era molt petita però sempre he vist a la meva mare parlant en català, no gaire bé al començament, però quan la gent s’hi adreçava en castellà, -això que també fem ara-, la meva mare sempre deia, “sóc catalana”. Havia vingut aquí seguint un català i havia aprés primer el català que el castellà i això en els anys 40 tenia la seva gràcia.

Vostè és professora d’Anàlisi Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara que és presidenta d’Òmnium Cultural continuarà les classes a la universitat?
La meva intenció és continuar les classes però no faré gran cosa més. És a dir, no tindré vida activa a la universitat; intentaré fer classes perquè penso que també és bo per Òmnium tenir a algú que té altres ocupacions i no centra la seva vida en l’entitat.

Donats els seus coneixements parlem d’Economia. Com ho veu tot plegat això de la crisi amb més de 4 milions i mig de parats?
Com tantes vegades a les economies mediterrànies, els números diuen que hi ha gent oficialment aturada però hi ha molts aturats que fan feinetes. Aquestes petites trampes fan que la  situació sigui menys dramàtica del que diuen les estadístiques. No obstant, la situació és dura per a algunes persones, com sempre la situació de crisi és injusta perquè hi ha persones que quasi no ho noten i d’altres que s’ho passen molt malament.

Es diu que ja estan sorgint els brots verds, vostè, com a economista, els veu ?
Crec que al món i a Europa hi ha brots verds i potser a Catalunya n’hi ha alguns. Penso que la situació espanyola està més malament que a l’entorn europeu. S’ha de tenir en compte que havíem crescut artificialment en aquests últims anys, especialment amb el totxo, per la qual cosa ens costarà més refer-nos que no pas a Alemanya, França o fins i tot Itàlia, però, la veritat és que no sóc molt pessimista.

No ens pot passar com a Grècia, doncs?
Una mica ja ens passa com a Grècia perquè també hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. L’avantatge és que en ser un país molt més gran que Grècia fa les coses menys dramàtiques i el tema no és tan exagerat. El país hel•lènic té un problema greu d’una administració que no funciona i ara se’ls ha posat damunt la taula que l’han de reformar. Nosaltres, a Catalunya, tenim alguns problemes perquè hem copiat allò dolent de l’administració espanyola però no tenim els problemes de Grècia ni de lluny.

Què ha de fer, doncs, el país per sortir de la crisi?
Recuperar la seva moral econòmica tradicional, en el bon sentit de la paraula tradicional. Hem de recordar que som un país de molta activitat centrada en petites i mitjanes empreses que creen la major part de l’ocupació. És molt espectacular quan una multinacional tanca, però no hem d’oblidar que part del valor afegit de l’economia ve de petites empreses. Hem de recuperar aquest model del treball, de fer productes que són exportables arreu del món. Catalunya exporta bastant i fins i tot ha estat rivalitzant amb els alemanys que ho fan molt bé. Hem de tirar endavant i no deixar-nos enlluernar per l’especulació financera i pels diners que es guanyen molt de pressa ni per totes aquestes coses que ens han destarotat una mica. Les ajudes del Govern espanyol als bancs haurien d’haver estat més condicionades a què es fessin circular ràpidament cap a la petita i mitjana empresa que necessitava i demanava crèdits. També és necessària més autoritat política, és a dir, que les i els polítics manin i dominin a l’economia, que no diguin que l’economia mana. L’economia ha d’estar al servei de la voluntat política.

Quan vostè estudiava Econòmiques segur que les dones eren una minoria...
Sí, quan jo vaig estudiar, en els anys 60, començaven a estudiar les dones, érem una minoria, però no minúscula. Recordo al professor Nadal que ens feia posar a les dones a les primeres files i potser hi havia tres o quatre files de dones i quinze d’homes. I ara són meitat i meitat, fins i tot més noies que nois a la Facultat d’Econòmiques.

Avui per avui vostè animaria a les noies a estudiar economia. Per què?
Sí, les animaria. Primer perquè l’Economia t’ajuda a entendre moltes coses. Després perquè els estudis són molt versàtils i polivalents. Avui una economista pot treballar en una empresa, a l’administració, a l’estranger...  és una carrera maca de fer. És una lògica, ens ensenya a raonar, a veure causes i efectes que de vegades no hi són, sinó que hi ha correlacions. Serveix també per tenir un resultat però renunciant a unes altres coses... D’això en diem el cost d’oportunitat. També és útil pel comerç internacional, pel petit comerç i per la vida. Per saber que dos i dos no sempre fan quatre.

Tornant a les dones, que li sembla la llei d’Igualtat.
R- Em sembla molt bé que hi hagi una llei que reconegui que els homes i les dones som iguals, éssers humans, persones. El que manca és que s’apliqui. Abans ja ho he dit en l’economia. Cal que el càrrec electe mani, doncs amb això de la igualtat diria que cal que les i els polítics facin les lleis però també que nosaltres, dones i homes,  les exercim en el dia a dia. Que ens comportem com a éssers humans i els nostres companys homes també.

I les quotes de dones en els càrrecs, què en pensa?
No ho tinc clar, no tinc un criteri, ja sé que moltes vegades es diu que si no hi hagués el tema de les quotes no hi hauria dones en llocs de responsabilitat. Tampoc tinc clar això de les quotes en els consells d’administració de les grans empreses i que es busquin dones perquè ocupin un càrrec... em costa definir-me. Crec que nosaltres ja hem demostrat que som capaces de fer el mateix que fan els homes i ara el que cal és que els homes també vegin que és divertit fer el que nosaltres hem fet tradicionalment; que també és interessant de vegades renunciar a la promoció professional i quedar-se a casa per cuidar les criatures o simplement dedicar més temps a anar a museus. Diria que les dones, amb molta intel•ligència, triem la vida, la cultura i en certes ocasions diem no a ser obsesses del treball i estar 17 hores fent mèrits a l’empresa i no tenir temps de veure, per exemple, una exposició que tant ens pot enriquir. Penso que en la mesura que hi hagi més homes que es permetin aquests luxes privats el món serà més igual.

 Ara que estem acabant l’entrevista li he de dir que m’ha sobtat aquesta humilitat per a dir, no ho tinc clar. Potser un home no ho hagués reconegut mai.
És veritat, aquests dies m’han dit que les dones fem uns actes d’humilitat que ells no fan; per exemple jo dic “doncs ara no sé que contestar, no ho tinc clar” i a ells els costa més dir-ho, acceptar-ho i el que volem és que ho facin perquè això també és igualtat.

Com s’organitza un dia de Muriel Casals
Tinc un avantatge que suposo que es va tenir en compte quan em van proposar ser la presidenta d’Òmnium. Estic al final de la meva vida professional, a la universitat faig algunes classes però ja no hi haig de fer mèrits, no he de publicar articles ... I a la vida privada tinc una filla que té 38 anys i un net de 10, per tant, no tinc una família al meu càrrec i això em dóna llibertat. Per no tenir, no tinc ni marit, així que sóc lliure com un ocellet amb molta disponibilitat. Per això, no vull deixar la universitat, no fos cas que Òmnium es convertís en tota la meva vida. Tampoc vull donar la imatge d’una persona solitària, tinc amics i amigues però vull dir que no tinc responsabilitats, la meva filla i el net viuen a Londres així que ni tan sols em truquen perquè vagi a buscar al nen a l’escola. Ara, em passo moltes hores a Òmnium i  si fos una mare amb quatre criatures i un marit exigent, ho tindria més difícil. Bé, també vull pensar que podria ser que tingués un marit que m’esperés amb el sopar a taula, perquè malgrat vaig estar pocs anys casada, el meu marit era col•laborador i per tant l’experiència de l’home que arriba a casa i espera el sopar a taula i les sabatilles a punt no l’he tingut ...

Muriel Casals és una persona amable que transpira bonhomia i transmet tranquil•litat, bona feina, simpatia i, per damunt de tot, senzillesa. La seva mirada és oberta i franca, de les que ofereixen confiança. Ha estat una xerrada interessant i, sense ser gaire llarga perquè no tenia massa temps, he pogut esbrinar que és feliç fent el que fa malgrat que sent la gran responsabilitat de ser la primera dona presidenta d’Òmnium Cultural i també nota la importància de l’entitat i la tasca a desenvolupar.