Com hi caben en aquest format els diaris gratuïts?
S’ha fet una lectura equivocada dels diaris gratuïts. Quan van sortir, la premsa es va posar nerviosa, van dir, ens trauran lectors. És cert que a Europa s’han perdut deu milions de lectors de diaris de pagament en deu anys, però jo no crec que la premsa gratuïta hagi fet més dany del que ha fet la crisi estructural. Aquesta hi ha pogut contribuir, però no ha estat un element fonamental i en canvi, ha demostrat quin és el sostre d’un model de premsa que només es financi amb publicitat. El que ha estat dolent de la premsa gratuïta és contribuir a la idea que la informació pot ser gratuïta, que no té valor, i nosaltres, periodistes i empreses hem de lluitar per donar-li la volta i dir que avui, oferir informació d’actualitat, contrastada, independent i bona és més car que mai, per tant algú ha d’estar disposat a pagar per això.

Diu informació d’actualitat, contrastada, independent i bona. I de quina forma poden els ciutadans exigir-la, si és que la volen, és clar?
Tenen diverses possibilitats. Nosaltres vivim en un model que té una convivència entre mitjans públics i mitjans privats. Respecte dels públics exigim que compleixin la seva funció social que no ha de ser només entretenir, i menys encara entretenir a qualsevol preu. En el cas dels privats, aquí hi ha les regles del mercat. Els ciutadans i ciutadanes tenen l’oportunitat de premiar, comprant i pagant aquells que els donen realment un valor diferencial, és a dir, una informació més veraç, contrastada i rigorosa i no conformant-se amb el que se’ls dóna de franc però no tan fiable.

Per què els i les periodistes que ja tenim una edat i una experiència no interessem a les empreses periodístiques?
Això ha estat conseqüència d’un plantejament molt equivocat de les empreses, que han tingut deu anys de números extraordinaris fent inversions en imperis mediàtics, i el primer any que ha vingut la crisi li han fet front retallant de la manera més fàcil: prescindir de l’experiència i de la memòria, perquè són els i les periodistes que tenen sous més alts i de més responsabilitat. Estic segura que quan superem la crisi, si volem donar la batalla de la qualitat i la credibilitat, els diaris que han prescindit dels seus veterans tindran un problema d’equilibri a les seves redaccions, perquè aquestes han de tenir una balança entre gent que tingui memòria, experiència i nord ideològic i gent amb empenta que sigui capaç d’anar-se’n a la guerra, a la trinxera o a on sigui perquè són joves i tenen il·lusió, però tant necessaris són els uns com els altres. Però, per molt bé que ho facin els i les joves i per molt preparats que estiguin si els hi falta aquesta ponderació de l’experiència, després passa el que passa i trobem titulars exagerats o errades d’enfocament de les notícies que tots lamentem.

Doncs a rodes de premsa i a fer carrer s’hi envia gent jove?
La culpa és del sistema de promoció dels “periodistes sèniors” perquè a un bon o bona periodista, que ho fa molt bé i té molta experiència, per promocionar-lo se li dóna un càrrec directiu i llavors deixa de fer informació, amb la qual cosa hem prescindit d’un molt bon periodista potser per crear un mal directiu. Per tant, la promoció dels sèniors hauria d’estar equiparada des del punt de vista salarial i de reconeixement professional en l'organigrama de l’organització per evitar que persones que podrien ser brillants periodistes tota la seva vida, es vegin abocades a fer de caps i, de vegades, no ho fan tan bé com caldria i després tenen un difícil retorn per fer de periodistes, per la qual cosa és gent que queda arraconada a les redaccions o que abandona la professió d’una manera molt injusta.

Vostè és la tercera dona Defensora del Lector que té El País, però a la majoria de “staffs” de mitjans de comunicació quasi no hi ha dones, especialment en els escrits. La dona periodista dirigent no té credibilitat?
Quan jo estava en el comitè professional de El País va sortir la llei d’Igualtat i vam fer un estudi per intentar esbrinar perquè en quasi 20 anys a la redacció de El País pràcticament no s’havia mogut el percentatge de dones que estàvem en càrrecs de responsabilitat encara que la direcció era sensible a aquest tema. La conclusió no va ser l’esperada perquè malgrat que és veritat que hi ha un sostre de vidre que fa que es promoguin menys dones de les que s’ho mereixerien i que, en igualtat de números, en una redacció es promocionen més ràpid els homes que les dones això no explica que estem a menys d’un 14% de dones directives.  Per què no arribem al 30%? Segons l’estudi, el 98% de les dones consideren que els horaris i la manera d’organitzar la feina de la redacció és incompatible amb la seva vida familiar i, quan han hagut de triar, moltes d’elles han preferit dedicar-se a la vida familiar i personal. Curiosament, entre els homes, les generacions de joves que també col·laboren a les feines de la llar es queixen del mateix. Per tant ara les redaccions tenen l’oportunitat de canviar els hàbits. Això encara és molt difícil amb la vella redacció de paper perquè és tracta de fer un producte cada 24 hores i tothom s’espera fins les 12 de la nit per tancar millor però a la redacció multimèdia ja no s’ha d’iniciar i acabar un producte cada 24 hores perquè el seu valor és la immediatesa i, per tant, s’hauria d’aprofitar aquesta avinentesa tecnològica a favor nostre, però això ens ho hem de treballar.

I la dona com a notícia? 
Si m’ho diu per les fotos que va publicar El País sobre la prostitució a Ciutat Vella i que en alguns sectors s’ha dit que el reportatge atemptava contra la dignitat d’aquestes dones, no crec que sigui això. No hem d’informar de les dones pel fet de ser dones i no han de tenir un tractament diferent del que se li dóna als homes a les guerres, per exemple, però sí que es pot fer un periodisme de denúncia. Una altra cosa és publicar les fotografies per fer morbo, groguisme, atreure lectors, però l’objectiu de les fotos era, exclusivament, denunciar una situació.

Hem de donar a les dones un tracte respectuós, evidentment.

Tothom pot fer de periodista o presentador/presentadora encara que no tingui preparació? No, en aquests moments el problema és que en els formats d’entreteniment s’estan utilitzant continguts i formes del periodisme rigorós. Les tertúlies van tenir la seva funció, especialment a les emissores de ràdio, per acostar la política i la controvèrsia de punts de vista als i les oients d’una manera més amena i dinàmica. Ara bé, el tema s’ha anat desprestigiant perquè ha sortit aquest format de tertúlia-espectacle bàsicament basat en temes del cor i algunes de les persones que anaven a les tertúlies rigoroses ara també van a aquestes altres i llavors si no ens distingim, correm el risc que el gènere en ell mateix perdi credibilitat.

Com veu el futur del periodisme com a professió? I el futur dels mitjans?
He sentit dir a antics professors que en el grafisme xinès la crisi s’escriu amb dues icones: una que representa risc i una altra oportunitat i crec que és una imatge molt encertada. Tenim l’oportunitat de repensar la professió i d’utilitzar els canvis als quals ens obliga el marc tecnològic per reforçar la nostra credibilitat, el rigor, etcètera, però trobo a faltar que no estem col·lectivament a l’alçada del desafiament. Estem molt atomitzats cadascú fent la seva “guerra individual” en la seva empresa, em refereixo a lluita per millorar, i, per tant, tenim el dèficit de pensar la nostra professió i de com aquests canvis ens afectaran. Poso un exemple: ara fem periodisme digital, on la rapidesa entra en tensió amb la seguretat. Si no establim nous criteris de control de qualitat de les informacions correm el risc de donar notícies falses que després haurem de desmentir. Per tant hem de repensar com apliquem els vells principis de la professió del periodisme als nous escenaris.