Dones
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Natza Farré: “Si no tingués sentit de l’humor, estaria morta
Des de fa 10 anys que treballa com a guionista al programa d’humor «La Competència» i cada dijous escriu articles d’opinió a la contraportada de l’Ara. Recentment ha rebut el Premi Bones Pràctiques en Comunicació No Sexista 2019, de l’ADPC, per les informacions d’actualitat en clau d’humor i visió feminista
protagonistes | 15/01/2020


Natza Farré. (Foto: Jordi Borràs, cedida per Natza Farré)
 

Anaïs Barnolas Soteras.- Com és que et vas dedicar al periodisme?
El que sabia fer era escriure, però en realitat volia fer filosofia, ho sigui molt més útil [riu]. Vaig tenir una conversa amb el meu pare i, com que m’agradava la imatge i el cine, ho vam acabar relacionant amb el periodisme. Em pensava que no arribaria a la nota de tall i, al final, vaig entrar. De petita no volia ser periodista, és quan m’hi vaig ficar que li vaig trobar el què.

-Quan vas acabar periodisme et vas posar a treballar?
Quan vaig acabar COU vaig fer una FP d’imatge i so perquè volia la pràctica que tenen la tele i, sobretot, el cine. Vaig començar treballant de realitzadora a Televisió Espanyola. Llavors m’anava combinant la realització i el periodisme. Com a periodista, vaig començar en una ràdio local i, després, vaig fer les pràctiques a Ràdio Nacional i, a partir d’aquí, vaig veure que era el mitjà que m’agradava més.

- Com va ser que et vas dedicar a l’humor? T’hi vas anar trobant?
Sí, m’hi he anat trobant. He fet coses amb un humor càustic. Tot això de «La Competència» ve perquè amb els Oscars som amics des de fa anys i quan van muntar aquest programa van voler comptar amb mi. I, a partir d’aquí, sí que em vaig desenvolupar molt més, però sempre he fet les coses amb sentit de l’humor, per supervivència perquè sinó no s’aguanta res.

- Aleshores estem parlant d’una habilitat?

És una visió del món, si no tingués sentit de l’humor, estaria morta. Tot m’afecta molt. O li dono una volta o m’enfonso en la misèria. I, per tant, tens aquesta facultat de veure-ho. És un tipus d’humor que a vegades et parteixes de riure, però d’altres, no és tant de riure, sinó de dir: “no ens ho mirem tot tan seriosament que anirem pel pedregar”.

- T’han pres seriosament com a realitzadora o com a periodista?
A les dones tot ens costa més. Abans en el camp de l’humor érem poques. Hem de demostrar fins i tot que podem fer riure, quan està sobradament demostrat que fem gràcia. Els homes poden fer el ximple i nosaltres, no. Sempre ens atribueixen el paper de simpàtica i si no ho som, malament. S’ha de trencar amb tot això. En el meu cas, sobretot a «La Competència», tenia clar que no podia tenir un perfil només de llegir els missatges de l’audiència. Això ho faig, però opinió i, a sobre sóc la que em porto pitjor amb els oients.

- Quant hi ha de personatge i quant de caràcter?
Hi ha molt de personatge, però no sóc actriu. No em costa tant fer-ho. Ho tinc bastant assimilat i em surt de manera natural.

- En el programa hi ha molta part d’improvisació?
Hi ha molt guió i també molta improvisació, sobretot amb l’Angelines [un dels personatges] que de tant en tant diu un disbarat. Això ho hem anat adquirint amb els anys, que ja en portem 10. Una cosa que tenim molt assumida és que en el programa ens piquem tots. De la mateixa manera que fas crítica de l’exterior, comences per tu mateixa. No hi ha ni un que se salvi i es reparteix de manera indiscriminada i amb igualtat.

-Tu te’n recordes del moment que vas fer el clic i et vas adonar  que el món era masclista?
De petita. He crescut en una família amb sis germans i germanes i els meus pares són de la generació de la postguerra, que està a cavall entre dos mons. A casa hi havia diferències entre germans i germanes, entre les feines del pare i la mare, tot i que treballaven els dos. Vaig prendre consciència que hi havia una diferència que no entenia i la vaig analitzar més tard i vaig comprendre que tenia a veure amb el gènere. Després, d’adolescent, em vaig dedicar a llegir autores dones. Pensava: “Per què ens ho han d’explicar tot els homes si jo sóc una dona? Vull que m’ho expliquin des del meu punt de vista”.

- En aquest període quins referents vas tenir?
Ho van ser totes les dones que em semblava que feien coses que no estaven predestinades perquè les fessin elles. Em va fascinar molt Karen Blixen, autora de Memòries d’Àfrica, per tota la seva història com a escriptora. També les que van trencar motlles com la Virginia Woolf, tot i que no sóc fan d’ella com a escriptora, no és el meu estil narratiu. I em vaig adonar de la consciència de classe, perquè les dones que estaven trencant motlles pertanyien a les classes altes, eren les que podien. Bàsicament estic llegint dones perquè ja he llegit molts homes. Ho faig per militància i perquè hi ha coses boníssimes d’una qualitat extraordinària, no ho faig per compassió. Per exemple: Mercè Rodoreda que la vaig llegir de jove i Víctor Català. Com és que no se’n va parlar més de les seves obres? Són llibres que havies de buscar tu, que no te’ls deia ningú.


Natza Farre rebent el Premi de Bones Pràctiques de Comunicació no sexista que atorga l'ADPC (Foto: Rosmi)
 

- I de dones humoristes? Consumeixes humor?
En consumeixo però els meus companys controlen molt més el tema. La Mary Santpere tenia un humor concret, però era humorista i ja era un referent perquè feia gràcia. A casa meva anàvem a veure les pel•licules d’humor de Luis de Funes que ara el veus i dius:” ¡Mare meva!” “ ¡I a més masclista!”. Després ja més de gran, Ellen DeGeneres, que té un show ianqui i té aquesta combinació que és molt agradable i fa acudits. Segueixo el que fan dones a les sèries. També homes com el Ricky Gervais. Però consumeixo també molt drama.
- Encara hi ha humor masclista i té parròquia. Què en penses?
A «La Competència» tots els personatges són masclistes. L’humor el que fa és fer evident el masclisme per posar-lo en ridícul. És a dir, quan l’Angelines intenta ser feminista i el que fa és un masclisme aberrant posa de manifest que això no és el correcte i l’audiència és prou intel•ligent com per a veure la diferència. Però en general, es continuen fent acudits masclistes i homòfobs. Moltes de les bromes amb homes passen per les parts genitals. Hi ha una part infantil i a les dones no ens fan tanta gràcia. En el programa, amb això he sigut bastant matxacona.  El dic que “amb una polla o dos ja faig, no cal que me’n poseu 20”. És una reeducació permanent i es fa i veus que hi ha canvis. Avui he llegit el Plácido Domingo que es queixava que avui dia no es pot dir res de les dones i he pensat que, si no té res a dir agradable de nosaltres, millor que calli i amb això ja hem evolucionat.

- Quins són els límits de l’humor? 
Depèn molt de cadascú. És veritat que posar-se límits és una putada, és una cosa que, depèn molt del que et faci gràcia. Fer mofa de prostitutes, prostíbuls, de tràfic de persones, no em fa gràcia, però me’n pot fer una altra cosa que a tu et sembli una salvatjada. En Ricky Gervais en un vídeo se’n riu del càncer. Te’n pots enriure? Sí.  També fem broma de la mort. Ara bé, si hi ha atemptats i morts no fas acudits perquè no et surt, tens una empatia. Els anglesos no tenen límits. També és qüestió d’educació i de la religió, nosaltres venim de l'església catòlica apostòlica. Tot plegat és molt circumstancial. Si es fa amb respecte, s’hauria de poder fer broma de tot.

- Com veus l’humor?

Veig molt bé les noves generacions que tenen una desenvoltura que no tinc. En això es veu el toc generacional. Per exemple: l’Ana Polo, que va estar a la ràdio amb nosaltres, l’Oye Sherman, la Dolors Boatella que fa els memes. Hi ha moltes dones que tenen molt sentit de l’humor i que van més soltes perquè són més joves i ¡Que ho aprofitin! i ¡A sac! ¡I molt a favor! En aquest sentit ha millorat molt el panorama. La Leticia Dolera ha fet una sèrie feminista que està molt ben feta. En canvi, la serie «Fleabag», que tracta sobre les experiències d’una dona als 30 anys he vist dos capítols i no hi he entrat. Però estic molt a favor que aquesta sèrie hi sigui i que puguem, triar, també. No tot el que fan els homes ens agrada, tampoc el que fan les dones.

- I del periodisme en general, què en penses?
El periodisme mainstream el veig malament. Si quan es poden dir més coses i fer més periodisme és a través d’un programa d’humor és que estem fatal. No tinc tele, no m’agrada l’objecte, no la segueixo gaire i no et puc donar l’opinió en l’àmbit quotidià. Al mateix temps hi ha les alternatives periodístiques més interessants que et suposen més feina d’anar a buscar la informació o de subscriure’t. No és un desastre, però sí que el que hem vist en els últims anys és bastant terrible. Et pots inventar notícies, no contrastar-les i no passa res. Fem periodisme amb Twitter. Els sous són precaris i el periodisme d’investigació ha desaparegut. Però tampoc vull ser catastrofista. En general el món sempre el veig negre, però hem de veure el que funciona.

- Els drets de les dones han minvat?
Anem tan a poc a poc amb els canvis. Hem aconseguit una consciència feminista que abans no hi era i això ho hem fet entre totes. Però de drets, cap. Del llibre [Curs de feminisme per a microones] el millor que em diuen és que després de llegir-se’l ja no es poden mirar el món igual perquè veuen els masclismes quotidians que ens envolten i que no tenen cap sentit i que no és normal que passin. Continuem parlant de la bretxa salarial, de la conciliació que no entenc perquè se’n parla si no existeix. Les dones continuen sent les que acaben fent de cuidadores. No aconseguim trencar amb aquestes dinàmiques, si que aconseguim tenir més veu i que se’n parli sistemàticament. En les seccions d’esports s’ha notat un canvi perquè de sobte existeixen esports on juguen dones, però no estan en el mateix nivell. Hi ha hagut aquesta vaga del futbol femení i és terrible la manca de solidaritat i només demanen uns mínims. Estem així i no ens podem conformar, però aquest és el primer pas. La lluita és llarguísssima, per no dir eterna. Estem millor del que estàvem, però queda molta feina per fer. Hem de persistir, el que és cansat. Però més ho és no tenir drets o no tenir els mateixos.

Altres notícies
Èxit de convocatòria en el concurs Femitic-Vídeo Festival per dones | protagonistes | 15/10/2009
Conferència "Donne e violenza. Rachel Bespaloff interprete di Omero" | protagonistes | 14/10/2010
Lidia Falcón rep un homenatge pel seu lideratge en la militància feminista | protagonistes | 12/12/2010
Dones en Xarxa posa en marxa una campanya a Internet per a commemorar el Dia Internacional de les Dones | protagonistes | 03/03/2011
El CIRD acull la jornada "Reflexionem sobre l'actualitat. La revolució de les dones a la Mediterrània" | protagonistes | 07/04/2011
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  20 universitats públiques organitzen coordinadament activitats de debat sobre treball sexual
Tindran lloc durant el curs 2019/2020 i l’acte a la UAB ... [+]
 
  Duoda presenta una nova edició del Màster en estudis de la diferència sexual
El programa de Màster s'inicia al gener de 2020 i finalitza ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som