Dones
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Natalia Sancha, una fotoperiodista en zones de conflicte compromesa en la igualtat, els drets humans i la defensa de la població civil
Natalia Sancha, una espanyola de Huelva, actualment resident a Beirut, fa 15 anys que treballa en zones de conflicte bèl•lic a l’Orient Mitjà. Líban, Egipte, Irak, el califat de l’Isis, Iemen… El passat 11 de novembre va impartir la lliçó inaugural del curs 2019-2020 d’estudis de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, sota el títol “Quan una periodista va a la guerra... desafiament, repte i compromís”. La seva conferència la va il•lustrar amb nombroses fotografies que ha fet al llarg d’aquest anys d’exercir com a periodista en zones de conflicte.
comunicació | 29/11/2019


Natalia Sancha a la UPF

Montse Puig i Mollet.- Ella és freelance, no corresponsal. Des de 2013 és col•laboradora per al  diari El País per a Síria i Líban. També publica en agències com AP, AFP, Transterra Media i revistes com El País Semanal, Sumus o Revista 5W. Es coautora del llibre Siria. La primavera marchita i del llibre de fotografies sobre les vides dels sirians refugiats al sud de Turquia: Passing Through. També de l’exposició ‘Ellas. Metamorfosis sirias’. 
 
Una de les frases que volem destacar del seu discurs va ser: "Jo no vaig anar a la guerra, la guerra va venir a mi, i va afegir, es pot triar quina informació fas, si des del món diplomàtic, des del món militar “bang bang“... i jo vaig fer l’opció de fer informació des de la població civil. Explicar els danys que deixen els conflictes armats en les persones."

Treballar en zones de guerra implica saber idiomes, al menys l’anglès. Ella també parla àrab, fet que li permet una proximitat, però cal també conèixer el context de la zona. Els periodistes no poden anar sols, van amb els “guies”, persones de la zona que fan d’intermediaris, els preparen la documentació, els visats, poden fer de traductors o de xofers, són com productors de guerra, a més els posen en contacte amb els “líders” dels pobles o de les tribus. Aquest servei es paga. A vegades arriba als 700€ dia. I no sempre n’hi ha de disponibles i que siguin eficaços. El fet que el professional sigui una dona, a vegades pot suposar friccions però també pot ser positiu. Segons  Natalia Sancha: "si tot el món és patriarcal, l’Orient Mitjà també ho és".

Va posar alguns exemples amb les seves fotos. Una que va donar la volta al món va ser la d’un home vell, assegut en un llit d’una casa destrossada, fumant amb pipa, semblava la imatge de la desesperació. Durant la conversa que va mantenir amb ella, en castellà, li va ensenyar la casa, i  li va explicar que tenia 4 esposes, i una col•lecció de 80 automòbils. Va obrir una habitació, i per sorpresa de la Natàlia, a la paret hi havia pintades fotos d’Adolf Hitler, i Francisco Franco, amb una esvàstica de fons… Conclusió, sinó hagués parlat amb ell no hauria sabut que era un home ric i feixista.

El món àrab no accepta la bogeria
L’altra cara de la moneda, és la foto d’un noi de 23 anys, primer pla de la cara, plena d’arrugues, i amb la mirada perduda, era un ferit de guerra  que havia embogit. La guerra li havia robat tot, fins i tot el seny.

En els països àrabs es creu que els malalts mentals estan posseïts per un esperit maligne, i per tant són abandonats per les famílies i les administracions.  La publicació d’aquesta fotografia en diversos mitjans d’arreu, més un reportatge que TVE li va encarregar van fer que ONG’s, psiquiatres, i psicòlegs, s’oferissin, per ajudar-los no només a aquest noi d’Alepo sinó altres malalts mentals. La fotoperiodista va exclamar: "és en aquestes situacions que trobes que el teu treball té sentit, i que val la pena arriscar-se per fer-lo".
 


Sancha mostrant una de les seves fotografies
Algunes regles d’or, del periodisme de guerra
Davant la Sala plena d’alumnes Sancha, va desplegar la seva faceta pedagògica amb conceptes bàsics del periodisme com: encara que sigui difícil cal comprovar sempre les fonts, la pressa que exigeixen els nous mitjans i les tecnologies  està destruint el periodisme. A diferencia de temps enrere, el periodisme de guerra actual ha perdut glamour, com tenien alguns reporters històrics pioners. A ella l’ha salvat parlar àrab i un sentiment de consciència i d’ètica. Per això està vetada a Egipte i a  Turquia. Les autoritats volien que els hi entregués el mòbil, ella s’hi va negar... per protegir les seves fonts. Si donava el mòbil, el rastrejarien i les seves fonts informatives podien quedar detingudes o  preses.
Les esposes dels combatents de l’Isis, i les milicianes Kurdes
Des del punt de vista occidental a vegades s’ha intentat victimitzar les dones dels combatents de l’Isis, però segons Sancha, no és així. Elles estan tant radicalitzades com els homes, i això es demostra veient la manera com ataquen a les dones “infidels” apallissant-les fins a la mort. Per tant no són víctimes, participen de les agressions i formen part dels botxins I de la seva ideologia.
 
De la seva estada al Iemen va dir que hi va poder entrar per ser dona, vestida com les dones d’allà, de negre de dalt a baix. Només 50 dones periodistes hi han entrat. Va destacar l’escàndol de la fam i va explicar que si una dona era segrestada per l’altra bàndol, quan tornava a casa, era apallissada i de vegades també repudiada per la seva família.
 
També va dir que s’ha creat una imatge idealitzada de les guerrilleres kurdes, que combaten com els homes als exercits “àrabs radicalitzats”. Aquestes dones, vestides amb uniformes tipus americà, estan sotmeses a un rigorós règim militar: viuen en quarters només  per a dones, no poden tenir relacions sexuals, i estan sotmeses a vigilància. EL drama es que estan de vegades protegides  pels americans però si aquests abandonen la zona (cosa que ha passat mes d’una vegada), el règim turc les detindrà i les matarà. "Són valentes, moltes parlen anglès, i les que poden, fugen lluny, fins a Austràlia", diu Natalia.
 
Un altra lliçó per als futurs periodistes, va ser sobre l’entrevista i com fer-la bé. A més de la importància de conèixer l’idioma de la zona o l’anglès va afegir una nota que serveix per a tots  els i les “plumilles”: "l’entrevista necessita temps, espai, i respectar el dolor de les persones que han perdut familiars, cases, collites, negocis... Les guerres deixen cicatrius invisibles, tant als i les periodistes, com per als i les protagonistes als quals entrevistar. Sempre cal tenir present què és l’estrès posttraumàtic".
 
Va acabar recordant que actualment a Beirut treballen tres dones periodistes, i set homes, alguns en llocs de direcció. 
Altres notícies
Premis de Comunicació no Sexista | comunicació | 07/10/2009
Premis de Comunicació de la Diputació de Barcelona per a l'any 2009 | comunicació | 26/10/2009
El futur de la professió periodística passa per la igualtat de gènere | comunicació | 21/09/2010
Roda de premsa sobre l’estudi Qui figura a les notícies? | comunicació | 05/10/2010
La presidenta de l'ADPC, Carme Freixa, participa en una taula rodona sobre drets laborals en el sector dels gabinets de comunicació | comunicació | 08/12/2010
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  Presentació del catàleg 25 anys FemArt
Dijous 13 de febrer a les 19h ... [+]
 
  20 universitats públiques organitzen coordinadament activitats de debat sobre treball sexual
Tindran lloc durant el curs 2019/2020 i l’acte a la UAB ... [+]
 
  Duoda presenta una nova edició del Màster en estudis de la diferència sexual
El programa de Màster s'inicia al gener de 2020 i finalitza ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som