Dones Banner
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Voluntàries al Port del Pireu i al campament d’ Idomeni, atenen les persones refugiades
Quatre noies, Maria, Alexandra, Valèria i Marta, expliquen la seva experiència a l’Ateneu Cívic de Santa Roc de Badalona el passat 8 d’abril, sobre el seu treball de voluntariat als camps del Port del Pireu, i d’Eko, prop d’Idomeni, en ajuda de les persones refugiades. Unes 130 persones escolten amb atenció el relat de les seves experiències.
món | 12/05/2016

Montse Puig.- La Maria diu: "penseu que  són 5000 persones immobilitzades al Port del Pireu; ocupen magatzems abandonats, dormen per terra en fràgils tendes de campanya. No hi ha aigua corrent i només els i les voluntàries són qui els proporcionen menjar calent, roba i els elements mínims per subsistir".

Un grup de voluntaris alemanys fa el miracle de cuinar menjar calent. Segons Maria, ella i els seus companys, dedicaven moltes hores a seleccionar o classificar la roba que després distribuïen o les piles immenses de sabates, de les quals no sempre es trobava el número adequat, per això hi ha persones del camp que van amb sabates espellofades. Al no haver-hi aigua corrent necessiten canviar-se la roba, ja que no se la poden rentar.

Hi ha policia que vigila les entrades al recinte,  però no hi ha cap autoritat ni ONG’s internacionals, per tant el voluntariat té tot el reconeixement i l’autoritat.

Segons la Maria, la nostra autoritat ve de que som occidentals i el treball desinteressat que fem és ben acollit per les persones que han fugit de la guerra i del fanatisme, en definitiva de la fam i la misèria. Accepten gustosament les poques directrius que els donem com fer llargues cues per obtenir una peça de roba, o un plat de menjar calent.

Alexandra és una  romanesa, resident a Catalunya. Ella explica que les persones acampades accepten la jerarquia del voluntariat i quan poden ajuden, especialment en les tasques de traducció, a part de l’àrab allà hi ha altres llengües com el kurd o el parsi.

El que més crida l’atenció de les quatre noies voluntàries és la nul•la presència d’ONGs internacionals conegudes, com Acnur, Creu Roja, Save the Children, Metges Sense Fronteres... Només hi havia un petit assentament de Creu Roja, que donava assistència sanitària  quatre  hores el dia i de repent, sense cap explicació, la tenda va desaparèixer.

Sembla ser que el Port del Pireu i els camps d’Idomeni, són llocs provisionals, i el que volen les autoritats és que els i les refugiades vagin a altres camps, amagats a la muntanya, tancats i amb vigilància policíaca, on no es permet l’entrada del voluntariat. Allí teòricament seran identificats i després traslladats a Turquia. Però els refugiats es resisteixen perquè anar als camps és amagar-se i que ningú se’n recordi d’ells.

Valèria, explica la seva missió. Ella es va dedicar a les criatures: jo parlo àrab, i podia comunicar-me sense problemes, diu, però no sé ni kurd ni parsi, i a més els nens i les nenes parlen poc. En aquestes situacions buscàvem intèrprets. Proporcionàvem a la canalla papers i llapis de colors, i així amb els seus dibuixos s’expressaven; feien, cares, cases, flors,  núvols, vaixells…, A partir del dibuix de les cases a vegades aconseguíem dialogar: a casa meva teníem conills, per exemple deien.  Dibuixaven allò que havien perdut i els elements del viatge, especialment els vaixells.

La importància d’aquesta activitat és que aquestes criatures tenien alguna cosa a fer,  enlloc d’estar sense fer res tot el dia. Estaven contentes de tenir una activitat. Valèria va relatar que la canalla mai firmaven els dibuixos. Un cop acabats els donaven a la monitora i esperaven la seva aprovació. Al intentar saber perquè, vam veure que la majoria, tot i tenir edat per estar escolaritzats no sabien ni escriure el seu nom. Elles van fer l’exercici d’escriure el nom en àrab i fer que els infants el copiessin.

La tenda de les mares i els nadons
Marta és una noia gallega resident a Catalunya, i exposa que ella va triar l’atenció a les mares lactants ja que en camps d’aquestes condicions, la lactància materna és la més sana, la més higiènica i la més pràctica. La llet en pols no és bona per no poder garantir la puresa de l’aigua. La nostra tenda de ratlles blaves i blanques era un espai de repòs i de consol. La voluntària, expressava la seva desolació envers el tractament que rebien les dones embarassades, ja a punt de donar a llum. Les traslladaven a un hospital de la ciutat, però al estar saturat de pacients, no podien seguir el procés del part, i sense preguntar res els practicaven la cesària, i als 5 dies les tornaven al campament. Moltes vegades sense estar en condicions.

En aquests casos també la tenda de ratlles blaves i blanques era un espai d’acollida i descans per a mares i infants; un lloc, net, i tranquil on parlaven dels seus nadons, i intercanviaven experiències.

Burocràcia absurda, i solidaritat eficient
Cal tenir en compte la situació econòmica de Grècia, desprès de les retallades, i per tant els pocs recursos de què disposa. Maria amb l’aprovació de les altres comenta com crida l’atenció que fer la sol•licitud per demanar el dret d’asil és una utopia, només donen un telèfon al qual cal connenctar-se per Internet. Uns voluntaris nordamericans van portar un ordinador al camp, i van estar trucant al número tot un dia sense obtenir cap resposta.

La part positiva és la sensibilitat i solidaritat de la ciutadania grega. Cada dia arribaven al camp amb cotxes particulars carregats de menjar i de roba, la gent del carrer aporta tot el que pot i és molt solidària.

La Unió Europea ha signat un acord per deportar a les persones que fugen de la guerra i les calamitats. L’Europa opulenta es gira d’esquena davant el drama de famílies senceres,  mentre l’opinió pública intenta posar una mica de consol a les tribulacions de persones que ho han perdut tot:  feina, casa, família, el lloc on van néixer, etc.

Les voluntàries catalanes continuen des d’aquí la tasca, connectant-se amb  grups d’Internet de persones que han fet voluntariat a Grècia, per mirar entre tots d’esbrinar els interrogants i les contradiccions que van percebre durant la seva estada allà.

 

Altres notícies
Cobertura informativa contra els feminicides a Ciudad Juárez (Mèxic) | món | 04/11/2009
III Trobada Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere | món | 26/11/2009
Afganistan vol viure, una exposició fotogràfica de l’ONG ACAF | món | 25/02/2010
Jornades Per Una Altra Mediterrànea | món | 01/06/2010
“Dones: la força del canvi a l’Índia” al Palau Robert | món | 19/10/2010
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  Dones Professionals: Juntes Millor
Associació de Dones Investigadores i Tecnològiques a Catalunya (AMIT-Cat) ... [+]
 
  Lila: història gràfica d'una lluita
Presentació del llibre el dijous 4 d'abril a Barcelona ... [+]
 
  Les altres. Feminismes Racialitzats
Una iniciativa del col·lectiu Afrofeminista ... [+]
 
  FemArt 25 anys: Mostra 'Hem vist coses que mai no creuríeu! una retrospectiva replicant'
Inauguració: 14 de desembre a les 19 hores. ... [+]
 
  L’exposició Montserrat Roig, cronista d’un temps i d’un país, continua la seva itinerància per Catalunya
Per sol•licituds cal adreçar-se al Memorial Democràtic de Catalunya ... [+]
 
  La llibreria Pròleg celebra el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany rellegint-la i gaudint del seu pensament
Capmany va néixer el 3 d’agost de 2018 ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som