En el terreny laboral, un 47% dels europeus assenyalava que ser dona era origen de menys probabilitats per a ser seleccionada o promoguda, i a Espanya –afirma l’informe tot i no donar dades- aquestes xifres encara són més elevades.

La creixent feminització de la professió que es dóna des del 1998 –el 2008 un 70% dels nous periodistes eren dones-, així com la paritat entre ambdós sexes en la professió, no va acompanyada, en el pla laboral, d’una igualtat d’oportunitats. I aquesta situació de desigualtat es manifesta en diversos àmbits: el tipus de contracte –20,2% de dones amb contracte temporal enfront el 12,2% d’homes-; el temps utilitzat per a aconseguir estabilitat laboral –els homes hi dediquen més temps-; el fet de disposar de persones al seu càrrec –un 33,7% de dones periodistes compta amb persones al seu càrrec enfront del 54,9% d’homes que sí que en tenen, la qual cosa implica l’existència de molt poques dones a les redaccions amb responsabilitats de cura o, el que és el mateix, que les dones amb responsabilitats de cura no treballen com a periodistes…-; les diferències salarials entre homes i dones –el sou més habitual entre les dones és d’entre 1.201€ i 1.500 € (18,1%), mentre que entre els homes és de més de 3.000 € (20,8%)–; la dificultat d’accés a un lloc d’alta direcció –el 30,7% dels professionals assenyala com a la principal causa d’aquesta dificultat “les càrregues familiars de les dones”-.

Tant homes com dones tenen la percepció que segueix havent-hi moltes dificultats per a les dones en la professió. El 41,6% assenyala l’accés a un lloc d’alta direcció com la major dificultat de les dones a la feina, seguit per l’accés a un lloc de responsabilitat o comandament intermig (20,9%).

Les expectatives dels professionals dels mitjans indiquen també les seves demandes més immediates: per a la majoria de dones periodistes, el 57,9%, l’expectativa més important és el fet de comptar amb horaris més flexibles, mentre que per als homes, és l’estabilitat a la feina (42,9%) –que per a les dones està en segon lloc (56,6%)–. Destaca la poca importància que donen els homes periodistes a la flexibilitat dels horaris: un 18,7% va considerar que era poc important, el doble de dones.

Dificultats si, discriminació no?
L’informe dedica un segregat a l’anàlisi qualitatiu en la perspectiva de gènere. Ressalta que els entrevistats no perceben que en el periodisme hi hagi pràctiques discriminatòries. La progressiva incorporació de dones a la professió ha mitigat la idea que era “terreny d’homes”. Tot i així, explica, quan el discurs es concreta en la carrera professional, es posa de manifest que els llocs de màxima responsabilitat en els mitjans estan ocupats amb freqüència per homes, tot i que sembla que aquesta situació va canviant amb el desenvolupament de les carreres professionals i les dones van accedint a llocs de responsabilitat intermitja.

Això vol dir, puntualitza aquest anàlisi, que a l’hora de valorar la qüestió de la discriminació entre la professió periodística, “els entrevistats pensen segurament en casos extrems i flagrants de discriminació, com l’assetjament laboral o els acomiadaments per embaràs, però deixen al marge el patent desequilibri, segons les seves pròpies narracions, en l’ocupació i el compliment de càrrecs de màxima responsabilitat dins el sector, com si aquesta qüestió fos aliena a la discriminació per raons de gènere”.