Dones Banner
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Joana Biarnés: “Si no em trobo el periodisme pel carrer, no el buscaré”
Les riuades del Vallès, els Beatles, la i, també, la dona que portava el correu a Pancho Villa, han estat capturats per l’objectiu de l’egarenca Joana Biarnés Florensa, la primera fotoperiodista espanyola. La Juanita va estudiar periodisme a Barcelona. La Juana es va forjar al diari madrileny Pueblo: “Si no arriba a ser perquè em truquen i em diuen que el director em vol veure...”. A Barcelona, els editors de diaris arrufaven el nas quan la veien, tota dona. A Madrid, tenia problemes per entrar al Congrés. Va passar a ser la Joana quan, desencantada amb l’estil sensacionalista que s’imposava al sector, va penjar la càmera i va fundar un restaurant a Eivissa. Ara ha tornat a agafar-la, “com a hobby”. Té moltes idees al cap, però, diu, el seu cos de vuitanta anys no les acompanya.
protagonistes | 29/07/2015


La fotoperiodista Joana Biarnés. Foto: Marta Roqueta

Marta Roqueta.- Va abandonar el món de la fotografia als anys vuitanta, però ara hi ha tornat.
He tornat d’una altra manera. El fotògraf Chema Conesa, que selecciona les imatges per a la retrospectiva que acompanya el llibre (Juana Biarnés, editorial La Fábrica), diu que està sorprès del que he treballat. Veient el que he fet, encara m’ha crescut més l’ansietat de tornar a fotografiar. Però ara són coses que em van sortint. El periodisme, si no me’l trobo pel carrer, no el buscaré. Això sí, la màquina va sempre amb mi.

Fotografià l’star system nord-americà, però també la vídua de Pancho Villa o les pescadores de perles del Japó. Com s’alternen les dues facetes?
Necessites sensibilitat. Mai pensaria que les pescadores de perles són un tema per a la revista Hola, sinó que és un treball com el que vaig fer a Mèxic sobre les bordadores de vestits que s’emporten els turistes. He fet més temes de compromís social que altra cosa, els star system me’ls he trobat. Per a mi tot és informar a través de la fotografia.
 
Se la considera una pionera del fotoperiodisme.
És un orgull. Sé que he obert el camí. La prova està en què portava quatre o cinc anys al diari i va entrar una dona més. Segurament va entrar gràcies a mi en el sentit que, com a dona, em vaig guanyar la confiança del director i la redacció. Van pensar: “Ja pot venir-ne una més, les dones funcionen”.

S’ha passat tota la vida retratant. Ara, amb un llibre, un documental i una retrospectiva, passa a ser la protagonista.
Es porta amb un cansament bestial. I amb molt d’agraïment. En el fons, a la gent ens agrada viure de nostàlgies, recordar. Tot això que m’estan fent és perquè la gent s’ha emocionat amb la meva feina. Ha estat un gran honor.

Es va querellar amb Cuéntame per la imatge que donava de vostè i el seu pare.
(A la sèrie) El meu pare era el guàrdia civil torturador, el gran amic íntim de Franco. En comptes de dir-li Biarnés, que hagués estat massa gros, es diu Andrade. Sóc l’únic personatge amb nom, cognom i professió autèntica. Treballo de fotògrafa, al diari Pueblo. A més, em posen que sóc la novia del noi dels Alcántara i dono una facilitat als companys del diari per divertir-se amb mi... cosa que ha estat al contrari. He estat molt dura. A mi m’han respectat tots moltíssim. I m’he fet respectar.

El seu pare, també fotògraf, la va avisar que era una professió dura. Però li aconseguia les llicències per fotografiar esdeveniments esportius.

Quan em va veure convençuda, em va ajudar. Abans no. Havia estat molt mala estudiant. Tot el que començava, ho deixava. A l’inici de la meva carrera, vaig tenir dos cops molt forts. El primer va ser una classe amb Manuel Del Arco, periodista de La Vanguardia. Em va demanar unes fotografies de l’escorxador de Barcelona. Imagina’t com hi vaig anar. Veus els cabrits i els van matant... les olors, els crits dels animals, les cares dels escorxadors... Em deia: “Ho he de fer”. Primer pel meu pare, per demostrar-li que faig el que he de fer. I per mi mateixa. Quan vaig lliurar el treball a Del Arco, em va dir que un veterinari que estava fent un llibre de denúncia sobre la forma de matar als escorxadors catalans em compraria les fotos. Quan ja me n’anava, em va dir: “Juanita, usted será una buena reportera”. El segon cop van ser les fotografies que vaig fer durant les riuades del Vallès del 62. Era la primera vegada que veia infants i bebès ofegats, arrebossats de fang. Les meves fotografies van obrir el telenotícies. A partir d’aquell moment, vaig dir: “Ja hi sóc, ara sí. He fet dues proves molt dures, sense anar de la mà del meu pare”. Llavors em contracten a Madrid. Als diaris de Barcelona em deien: “Però què dius, nena, si tu ets una dona”.

Se la coneix com la fotoperiodista que es va colar a l’habitació dels Beatles a Barcelona. És el reportatge més emblemàtic de la seva carrera?
És un reportatge que, si bé és lleuger, és rellevant a nivell d’astúcia. En tinc d’altres, com el que vaig fer a Roman Polanski. (Biarnés van convèncer el cineasta, que era a Marbella, perquè pugés a la llança d’uns amics seus. Des d’un xalet, va realitzar les fotografies del recorregut). Era l’única manera de poder tenir un material que no tinguessin els altres. La meva lluita era a base de pensar i de fer que el personatge cregués en mi. Fa pocs dies, una periodista em va preguntar què retratava quan fotografiava una dona despullada (Explica que ho va fer en dues ocasions, però que no es va sentir còmode). Li vaig dir que el que no he fet mai ha estat retratar carn. Volia retratar en tot cas, l’harmonia. Per retratar la Nadiuska, vaig anar al soterrani on es guarden els maniquís de El Corte Inglés. La vaig posar allà, despullada, i vaig buscar efectes que podrien ser humans, però que es veia que eren maniquís.

Després de deixar la fotografia, va muntar un restaurant a Eivissa, Ca Na Joana. Hi va posar la mateixa exigència?
La mateixa. Altre cop em trobava dona entre els cuiners, tot i que no he estat pionera en la cuina. Em vaig fer de l’Associació de Cuiners, i no em van convidar mai per la festa del dia de Sant Llorenç. Mai. Sense ser un Ferran Adrià, feia una cuina que ells no feien. Era de bon producte, de bon tractament, amb una bona imaginació i sobretot, amb bones presentacions. Per a mi eren fotografies.

Com va influir la seva mare en aquesta etapa?
La meva mare tenia una imaginació tremenda a la cuina. Sempre menjàvem el mateix i mai tenia el mateix gust, era molt estalviadora. També em va influir el meu marit, és un gourmet. Quan anàvem a París a passar el Nadal amb la seva família, el primer que feia era anar a la cuina de la meva sogra perquè m’expliqués què feia. Tinc el llibre en que s’apuntava les receptes. Li vaig dir: “Mami, si algun dia ens deixes, deixa’m aquest llibre per a mi”. El consulto moltes vegades.

Va tenir la temptació de tornar a agafar la càmera?

No. Un dia va venir la Naomi Campbell al restaurant i em va donar una càmera perquè fes una foto a la taula. Els espanyols que hi havia allà deien: “Però si ella és fotògrafa!”. No vaig il·lustrar mai les parets del restaurant amb fotografies, tot i que molts clients m’ho deien. Sóc de passar pàgina.

Hi ha algun reportatge que no hagi pogut fer?
N’he pogut realitzar un sobre persones amb paràlisi cerebral que ara s’exposa a Terrassa. Pot ser que fos una assignatura pendent que tenia: d’un tema tan dur, aconseguir donar una imatge d’una gent que està feliç, ben tractada i cuidada.
 
Altres notícies
Èxit de convocatòria en el concurs Femitic-Vídeo Festival per dones | protagonistes | 15/10/2009
Conferència "Donne e violenza. Rachel Bespaloff interprete di Omero" | protagonistes | 14/10/2010
Lidia Falcón rep un homenatge pel seu lideratge en la militància feminista | protagonistes | 12/12/2010
Dones en Xarxa posa en marxa una campanya a Internet per a commemorar el Dia Internacional de les Dones | protagonistes | 03/03/2011
El CIRD acull la jornada "Reflexionem sobre l'actualitat. La revolució de les dones a la Mediterrània" | protagonistes | 07/04/2011
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  Conferència de Marina Subirats
Dijous 7 de setembre ... [+]
 
  16ª edició de la Diplomatura de Postgrau en Gènere i Igualtat
Període d’admissió fins el 30 de setembre de 2017 ... [+]
 
  Màster en Gènere i Comunicació
La matrícula es pot fer fins el 4 d’octubre de 2017 ... [+]
 
  4ª edició de la Diplomatura de Postgrau en Violències masclistes
La matrícula es pot fer fins el 15 d’octubre de 2017 ... [+]
 
  Màster en Estudis de la Diferència Sexual
Inscripció oberta fins el 30 d’octubre de 2017 ... [+]
 
  Montserrat Roig i la revolta de l'Ateneu Barcelonès
Fins el 17 d’octubre ... [+]
 
  FotoExposició Montserrat Roig cronista d’un temps i d’un país
Continua la itinerança per Catalunya: ara Corbera d'Ebre ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som