Dones Banner
protagonistes| glocal| tendències| comunicació| món| esports| violències| memòria| opinió cat | esp
Daniel Justribó: “El llibre ha esdevingut més un treball sobre la història de Catalunya, que no només sobre l’atletisme femení.”
Daniel Justribó mira de front. Amb fermesa i seguretat. Amb aquella mirada serena d’una persona sap que ha fet bé la feina. Que té els deures fets i que fer-ho l’ha convertit en un erudit. D’atletisme femení dels anys 1921 a 1938 a Catalunya, ell és qui en sap més que ningú. Daniel, com a bon científic, va voler compartir i difondre aquesta informació, perquè aquests coneixements històrics que va descobrir no s’havien de perdre. I es va anar implicant, arribant fins al fons, coneixent les protagonistes en persona o els seus familiars, fent un llarg treball de camp, una gran investigació... i el resultat és un llibre de valor incalculable, que ara ja és un valuós document històric, ple de coneixement per interioritzar i observar.
tendències | 07/04/2015

Eva Donat.-S’hi ha estat més de quatre anys en la recopilació i redacció del llibre. Per això l’edició no podia fer-se de qualsevol manera. Calia una edició de luxe, és a dir, amb tapa dura, paper couché, format gran, cosit... tal com es mereixia l’estudi. Una feina així no podia quedar en un llibre mal imprès. Era el seu fill. La seva obra. El seu descobriment. Per això Daniel Justribó va decidir autoeditar-lo ell mateix, amb els seus propis recursos. És un llibre que destaca a primera vista, per les seves il•lustracions.
 
- Daniel, una cosa que sorprèn quan el comences a fullejar, és el gran nombre de fotografies de dones fent esport entre els anys 1921 i 1938. Un es podria imaginar que en aquella època les dones anirien més tapades, perquè a les fotografies que estem acostumats a veure a la platja d’aquelles èpoques, les dones van amb faldilles, tapades fins a dalt, i a les fotos del teu llibre es veu com les atletes anaven pràcticament com ara: amb samarreta sense mànigues i amb pantalons ben curts. Com és?

Com a ciutadà que mira fotos, tampoc no en sóc un expert, és molt diferent una foto dels anys 1910, 1920 o 1930. Ja no només per la República en si, perquè no hi va haver un canvi dramàtic en aquest aspecte. Però realment el que sí que veig en la roba de les atletes és que hi ha una transició entre faldilles i pantaló. En aquesta fotografia (assenyalant una de l’any 1934) es veu el canvi generacional.

Se’m va acudir estudiar en quin moment van desaparèixer les faldilles. Jo era conscient que aquestes dues fotografies (assenyala dues fotografies on es poden veure quatre noies en cadascuna d’elles) estan separades només per uns mesos. La primera és d’agost de 1931 i la segona és de juny de 1932. A la de l’any 1931, les atletes van vestides amb faldilles i a la de 1932, ja porten pantalons curts.

- Què va marcar aquest canvi cap a la roba “d’atletisme” de l’any 1931 a 1932?
La meva teoria és que la Federació Catalana d’Atletisme volia aconseguir uns bons resultats als campionats de Catalunya, i va posar a disposició roba adient perquè les dones rendissin més. Hi havia un projecte de promoció esportiva per part de la federació, en què a la llarga es buscava un rendiment i  bons resultats, i una de les maneres de fer-ho era adaptant la roba perquè les dones se sentissin còmodes. El Club Femení, el club referent d’esport femení de preguerra no es distingia per voler que les dones fessin esport de competició ni busquessin fer marques, però quan les seves atletes guanyaven títols, aquests registres ben bé que eren elogiats al seu butlletí.

- Quines altres particularitats hi has trobat sobre les dones atletes d’aquelles èpoques?
Vaig trobar fotografies a les quals es podien veure parelles marxant.  Es tractava d’una cursa mixta per parelles que tot i que aquesta fotografia pot ser de l’any 1931, és un tipus de cursa d’origen més antic. La dona va vestida amb un vestit blanc, i faldilla més avall del genoll. En aquella època es veien molt aquest tipus de curses mixtes, amb un component proteccionista. Les dones no podien córrer, havien de caminar. I això d’anar sola, res de res. Per això ho feia acompanyada d’un home, no fos cas que prengués mal! Cap al 1929-1930 va començar pròpiament l’atletisme femení de pista.

- I tu has anat posant nom a moltes de les atletes que has anat trobant en les fotografies, igual que has posat cara a molts dels noms que sortien als resultats d’aquelles èpoques...
Sí, realment hi ha una feina que al principi no m’hauria imaginat que faria. He trobat moltíssimes fotos. Al principi partia de zero. Hi havia una foto força coneguda d’aquella època, i realment per a mi va ser temptador arribar a determinar i assignar a cada cara un nom. Quan vaig començar fa uns quatre anys a fer aquesta recerca no tenia ni idea del que representaria. Per a mi, al principi, tota la recerca era com el que diuen dels escriptors: tenir un full en blanc, amb la màquina d’escriure, tot i que jo he treballat sempre amb ordinador... Però era aquella sensació. I quan trobes un nom i li poses cara, t’ajuda a discriminar en altres fotos qui és aquella i, a partir d’aquí, de les dates de les fotografies i dels resultats atlètics, aconsegueixes saber quina prova hi havia aquell dia, i ja t’és més fàcil saber qui hi participava aquell dia, i qui podien ser les dones que hi ha en aquelles fotografies. I, també, de vegades no hi són totes. Quan vaig aconseguir saber els noms de totes les dones d’aquella fotografia inicial, per a mi havia estat tot un miracle. D’algunes d’elles només he aconseguit saber el nom.

- I a partir d’allà vas anar investigant i investigant, vas conèixer qui eren aquelles dones i què feien...
Sí, saber qui eren, la seva data de naixement, conèixer les dates de defunció d’algunes... i vaig voler saber també una mica més, què van fer a la seva vida... Tot això em va donar una empenta per començar a aprofundir en l’estudi.
 


L'autor del llibre Daniel Justribó (Foto:  Josep Maria March)

- Has aconseguit trobar totes de les dones atletes de les fotografies?
De totes no. (Assenyala les dones d’una fotografia, la de les pàgines 154-155, i aquí ve quan em deixa totalment bocabadada). D’aquesta atleta, la tercera per l’esquerra de les que estan dretes, sé que és la Mercè Castelltort II (cosina de la Mecè Castelltort I) i que  va morir molt jove a la Guerra Civil; per tant no va tenir descendència però conec a les nebodes. De l’Emília Trepat, que és la que duu el número 7, en conec el fill. De la Rosa Castelltort en conec la filla, de la Maria Morros en conec el nebot; de l’altra Mercè Castelltort en conec els fills i filla; de la Maria Dolors Castelltort en conec els fills i filles; de la Josefina Artal en conec la filla. De la Dolors Solà no en sé res com tampoc de l’Eulàlia Farreres ni de la Pilar Bartolí. L’Antònia Jerez no va tenir fills (ho sé a través de la Maria Morros, que eren amigues). De la Victòria Altaba en vaig conèixer la filla; la Pascó no va tenir fills però vaig conèixer el seu nebot, i finalment de la Pura Balada tampoc no en sé res. De moltes d’elles conec a més a més alguns dels seus néts.

- Realment, has fet una feinada pràcticament de detectiu! No només vas investigar les dades, sinó que coneixes els familiars, o a elles mateixes en alguns casos. A quantes persones has entrevistat per fer aquest estudi?
No t’ho sé dir exactament, però de familiars, unes vint-i-cinc, més altra gent que he entrevistat. Han estat moltes hores de gravació...

(M’interesso per una atleta que surt sovint a les fotografies. Una atleta que mira somrient sense cap mena de por a la càmera i l’assenyalo amb el dit. )
Qui és aquesta? Se la veu molt segura de si mateixa... devia ser una de les millors
(Daniel Justribó contesta amb molta seguretat)
Sí, és Maria Morros Navarro, una de les més destacades, una dona molt decidida. No va tenir fills. No és descartable que fos una dona independent que decidís no tenir fills i fer el que ella volgués. Atletisme? Atletisme. Bàsquet? Bàsquet. El que fos. Era una dona lliure. Vaig conèixer el nebot, arran de buscar molt. És molt difícil trobar descendents d’aquestes dones perquè el cognom es perd. Ves a buscar un Morros de segon cognom!! Uff. Complicat. Però el nebot tenia uns 77 anys, i em va explicar com era la seva tieta. Era una dona molt ferma i que tenia clar el que volia.

Amb aquesta afirmació entenc perfectament que no has fet només un llibre sobre atletisme, ni sobre aquells anys... has fet un llibre sobre les dones. Va de moltes més coses que de resultats atlètics (que n’hi ha, i molts). És un llibre sobre sociologia femenina. Si haguessis de dir: “fer aquest llibre m’ha servit per a això”, què diries? Fer aquest llibre t’ha servit per a...
Evidentment, una part és curiositat, coneixement, allò que m’interessa a nivell esportiu, i aquesta part hi és. Jo faig atletisme i m’interessa el món de l’atletisme. Però la part més gratificant per a mi ha estat la dels primers capítols, la part humana. A part d’adquirir un coneixement sobre els registres atlètics, els resultats dels campionats... per a mi ha estat tot un descobriment saber com eren aquestes noies, què feien a les seves vides... De fet, ha esdevingut més un treball sobre la història de Catalunya, que no només sobre l’atletisme femení.

Suposo que amb les entrevistes, també devies sorprendre els propis familiars de les atletes...
Sí. Transmetre informació sobre les seves pròpies familiars als descendents ha estat molt gratificant. Molts d’ells tenen entre uns 60 i uns 75 anys, ha estat per a ells molt sorprenent que hagués aparegut jo per preguntar sobre les seves mares o tietes... Especialment per a les filles. Venia algú de fora i els explicava el que feien les seves mares... Ha estat tot un descobriment. Per a mi i per a elles.

I per als néts també?
Sí, als néts també. La majoria dels néts tenen ara entre 40 i 50 anys. Amb els néts ha estat diferent perquè han conegut l’àvia quan ja era gran, sovint no les han reconegut a les fotografies. Amb les filles ha estat més fàcil reconèixer la mare, i elles mateixes sovint sabien que abans de la guerra les mares feien esport.

Eren dones diferents de les altres?
No. Precisament sorprèn que eren dones normals: no tenien res d’especial, eren de classe mitjana, treballadores... no eren militants, ni feministes declarades, ni estaven associades.. Si ho emmarques a l’època, eren dones femenines, algunes feministes però tampoc tant, i moltes d’elles una vegada va passar la guerra van tenir família, i adéu siau a l’atletisme. Tot això va quedar diluït. I aquesta reconnexió ha estat un revulsiu a la seva vida.

 


Jugadores de bàsquet a l'Estadi Olímpic als anys 30 (Foto d'arxiu - autor no identificat)

Totes estaven federades? Quantes, més o menys?
Molt poques. Les dels clubs sí. Però no hi havia problema que una noia que no estigués federada es presentés a un campionat i competís. Era molt diferent d’ara. Per exemple, no hi havia categories. Només femenina absoluta. A diferència de la masculina, que hi havia sèniors, juniors, “neòfits” que se’n deia...
 
- A quin moment dins d’aquesta època has trobat que hi ha menys dones atletes?
Sobretot a l’època del 1934 i 1936, a partir dels fets d’octubre, hi ha realment molt poques dones. Tenim dades que alguna vegada hi ha atletes que es presenten a competicions provinents d’alguna empresa, d’un centre excursionista...

- Quins resultats atlètics tenien les dones? Quines marques feien? Amb això podríem saber una mica si s’entrenaven realment o si eren practicants ocasionals...
Les pistes eren de mides ben diferents d’ara, i les marques ens sonaran estranyes. La pista de 400m és més moderna del que la gent creu. La pista de Montjuïc feia 500m. Es feien proves de 500m, 600m, 300m... Si agafem les millors marques, els resultats no són qualsevol tonteria. Tenien clar el concepte d’entrenament metodològic, rendiment i millora . Per exemple, en una prova de 500m, hi havia una noia que el va fer  en 1m33s, que és per sota de 3m10s el Km. Aquesta marca és força bona. Cal entrenar-la molt per fer-la. Per exemple, un 800 es va fer en 2m32s. Un 100m en 13.8s.

Eren noies molt normals en la seva vida quotidiana i molt capacitades atlèticament parlant. En longitud, per exemple, unes quantes saltaven 4,60 metres. Saltar aquesta distància està molt bé.

Pel que fa a l’alçada, les tècniques han canviat molt. Abans amb la tècnica de la tisora feien 1,25, que no està gens malament. Ara es fa servir el sistema Fosbury i les marques no tenen res a veure, però no està gens malament! I eren noies que medien 1,60 com a molt, potser 1,70 alguna, però ho dubto. Als anys 30 una dona mitjana feia 1,55m; 1,60m; 1,62... no gaire més. Saltar 1,30m era molt. Cal veure-ho amb molta perspectiva, tant de mitjans, com de dedicació, com d’infraestructures, cal saber quina pista tenien, quina  cendra, quins claus, quin material... No es pot comparar fàcilment una atleta d’ara amb una època.

- Alguna atleta que vulguis destacar?
Per exemple, Maria Morros era molt versàtil. Feia distància curta, saltava, i algun cop, llançant, era molt explosiva. Ho feia tot. No era molt prima, però era molt potent. En distàncies de 60 o 80 metres, les seves marques eren molt bones. Rosa Castelltort també era molt bona en velocitat i saltant. En canvi, Anna Tugas,  era una gran llançadora, i feia grans marques. La gent, moltes sovint, no es fa a la idea de l’esforç que suposa fer aquestes marques. Joaquima Andreu, que és una mica posterior, era una gran corredora, potser la de més talent de totes.

- Dones treballadores i grans atletes malgrat tenir poc temps... Com eren? Quina vida portaven?
Aquestes dones tenien un gran potencial. Què hauria estat si s’haguessin dedicat més? Eren dones que es llevaven, anaven a la feina, la majoria treballaven bàsicament com a taquimecanògrafes, administratives, no tant en la indústria tèxtil perquè no eren obreres. Eren modistes, brodadores... d'aquests àmbits, les que he pogut esbrinar. Sobretot pertanyien a un sector de la població que es dirigia als serveis: botigues, etc.

És casual? Jo crec que no. El Club Femení i d’Esports, que es va fundar a l’octubre de1928, es va crear amb la perspectiva de donar unes eines culturals i formatives a qualsevol dona que volgués. Així doncs, es tracta de dones amb un bagatge intel•lectual, però no eren burgeses... Eren dones que ja tenien una mica de temps lliure per poder-se dedicar a aquestes coses.

No em consta que entrés a l’atletisme cap dona d’un perfil obrer, potser ni s’ho plantejaven, potser no devien tenir temps, o devien acabar massa cansades. A l’atletisme hi havia dones que treballaven assegudes. Per altra banda, el fet de ser mare les limitava a no fer esport. Aleshores en aquest aspecte eren noies que allargaven una mica els estudis, treballaven... I la maternitat per a elles en general no era una prioritat. Això ho veiem perquè en aquella època, als 25 anys o 30 ja eren edats molt avançades per no ser mares. Però Maria Morros, per exemple, no va ser mare, com moltes amigues seves. I aquest fet era bastant acceptat per la societat.

- Amb quina perspectiva s’ha d’enfrontar una persona que obre aquest llibre?
Voldria que anessin amb la ment en blanc. Perquè primer vaig començar amb un projecte atlètic i realment he vist que he fet una tasca de memòria històrica important. No definitiva perquè espero que obri també altres vies, però realment que s’ho passin bé, que gaudeixin. Està fet amb la intenció que la gent que tingui curiositat aprenguin molt sobre la Catalunya dels anys 20 i 30. D’aquesta època se n’ha escrit molt: República, Dictadura de Primo de Rivera... Però els recomanaria que gaudeixin, que no es tirin enrere si no els interessa l’atletisme, perquè en aquest llibre, en el fons, l’atletisme és una excusa, és un vehicle. Jo faig atletisme, i a través d’aquí hi vaig entrar, i m’ha anat molt bé perquè hi he entrat molt ràpidament. Però jo mateix he après molt de moltes altres coses també. Hi havia moments que era conscient que hi havia coses que només les sabia jo a tot el món.

- Així doncs, com a bon científic, vas voler fer difusió d’aquest coneixement...
(Somriu) Sí, vaig pensar que d’allò calia fer-hi difusió perquè creia que a molta gent li pot interessant conèixer com era la nostra societat de fa molts anys.
Jo diria a algú: obre’l i comença a llegir. Per poc que tinguis interès per les coses, t’agradarà.

----------------------------------

Com adquirir el llibre?
Cal escriure'm un correu electrònic a: djustribo@hotmail.com, o bé es pot demanar al web: http://feminitatesportcultura.plisweb.com/9/comandes

 

Altres notícies
La llibreria Pròleg té un nou local | tendències | 07/10/2009
El 1r ebook de ciberfeminisme | tendències | 23/09/2010
Joyce Carol Oates és fidel a sí mateixa en Ave del paraíso | tendències | 26/10/2010
"La Resclosa", a la Nau Ivanow | tendències | 16/11/2010
Carmen Domingo narra la història de la major fugida d'una presó espanyola en la seva última novel•la | tendències | 19/04/2011
 

Cerca avançada
Banner
 
 
 
Fes de corresponsal
Envia'ns una carta a la direcció
Butlletí de notícies
 
fem xarxa (pàgines amigues)
 
 
 
  Curs sobre l’autoconeixement i l’autoaceptació per a construir relacions no tòxiques i igualitàries. Superant les dependències afectives
El curs es durà a terme del 9 al 30 d'octubre ... [+]
 
  Exposició Feminismes!
Del 19 de juliol a l’1 de desembre de 2019 al ... [+]
 
  Duoda presenta una nova edició del Màster en estudis de la diferència sexual
El programa de Màster s'inicia al gener de 2020 i finalitza ... [+]
 
  Dones i Ciència
Es pot visitar del 12 al 26 de setembre de 2019 ... [+]
 
  FotoConvocat el XIV Premi 25 de Novembre per a l'eliminació de la violència contra les dones
Fins al 18 d'octubre es poden presentar projectes ... [+]
 
  Curs de Defensa Personal Femenina
Tindrà lloc els mesos de novembre i desembre 2019 ... [+]
 
  I Congreso de Periodismo Feminista María del Carmen Molifé
Dies 9 i 10 d'octubre de 2019 a Bilbao ... [+]
 
  L’exposició Montserrat Roig, cronista d’un temps i d’un país, continua la seva itinerància per Catalunya
Per sol•licituds cal adreçar-se al Memorial Democràtic de Catalunya ... [+]
 
 
© 2009 Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Tots els drets reservats  |  Staff  |  Nota Legal  |  Qui Som