Laia Serra.- “Des de l’estiu del 2008 la situació dels periodistes s’ha precipitat cap a una crisi aguda, accelerada, que ha destruït entorn el 10% de l’ocupació del sector. Notem un retrocés generalitzat en les condicions de treball del conjunt, inclosos en primer terme els col·laboradors, que són els més dèbils del procés i els primers en patir l’impacte de l’ajustament”. Les primeres línies de l’informe són rotundes. Recorden les dades del 2008, amb un atur registrat de 3.247 periodistes i de 4.374 sol·licitants de feina, que deu mesos més tard han passat a ser de 5.155 i 6.668 persones respectivament, amb un increment molt proper al 60%.

Les xifres oficials, però, segons l’informe, no recullen l’atur real, el dels professionals que treballen per la via dels becaris, o de periodistes “en pràctiques”, o dels que no tenien cap relació laboral. Si aquests poguessin comptabilitzar-se, aproxima, la xifra de professionals en atur superaria les 10.000 persones, i superaria l’índex d’aturats de qualsevol altre tipus d’activitat, tant qualificada com no. D’altra banda, no només es tracta de la destrucció de llocs de treball, segons l’afirmació del president de l’APM, Fernando González Urbaneja, que recull l’informe, sinó també de les poques probabilitats de reposició a curt i mitjà termini en una dinàmica que porta, a més, a una major precarietat i a un preu inferior per la feina.

Però és que a més a més, cada vegada hi ha més nous periodistes llicenciats: 2.550 el 2009; 35.037 en els últims 11 anys –el doble que a França o Alemanya-. Quan es comparen amb els llocs de feina existents, aquestes xifres deixen de ser un èxit: el 1998, el sector de la comunicació tenia una ocupació total de 46.200, és a dir, per a periodistes i no periodistes; actualment, la possibilitat d’ocupació se situa en uns 48.000, tot i els nous mitjans sorgits en aquest temps. Tan fa deu anys com avui, diu l’informe, el nombre de periodistes que poden viure d’alguna manera de la professió –sense valorar la seva situació laboral, l’especialització, els seus ingressos- s’estanca en fluctuacions entorn els 25.000, és a dir, poc més de la meitat de periodistes.

Un apunt. Segons el servei estatal d’ocupació públic (SEEP), 3 comunitats autònomes concentren el 60% dels aturats: Madrid (1.981), Andalusia (605) i Catalunya (566).
L’ocupació total de la indústria de la comunicació va retrocedir un 3,2% mentre que l’ocupació periodística va caure un 7,3% el 2008.

Mentre que el 2007 la xifra total de destrucció de llocs de treball va més que quadriplicar la dels específicament periodístics; el 2008 va ser el sector periodístic el que gairebé ha duplicat la d’ocupació total. Segons l’informe, si el 2007 les editores van reordenar les seccions industrials i comercials (amb externalitzacions, en gran part, que no condueixen necessàriament a l’atur), el 2008 ha estat el torn de les redaccions. En premsa diària s’ha perdut el 6% d’ocupació total (l’àrea redaccional un 5,8%); en els mitjans audiovisuals, un 5,3% (l’àrea redaccional un 10,6%).

Les empreses emergents han retrocedit un 10,7% mentre que les convencionals ho han fet un 2%. Les alternatives i de petit tamany generalment tenen menys capacitat per aguantar les dificultats (la xifra de negocis del sector ha caigut un 11%, en el context de crisi, la inversió publicitària més d’un 19%...). Els grans grups de comunicació van concentrar durant el 2008, un 55% de l’ocupació total, el 66% de la relativa a mitjans convencionals i el 84% de la total.
El sector públic va caure un 7% enfront el 6% del privat, a causa del pes de la corporació RTVE i el seu Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO).

Aquesta crisi, diu l’informe, és probablement la més gran que ha sofert el sector des de la reconversió tecnològica de fa unes dècades. No hi ha un sol mercat territorial que no tingui exemples evidents d’aquesta crisi sectorial.

ON ESTEM?
Segons l’Informe del Sector de SPC, elaborat per Fabian Nevado a l’abril del 2009 arran del VI Congrés, tot i que és difícil de quantificar el nombre exacte d’acomiadaments en el sector perquè moltes empreses han optat per, en comptes de la via dels ERO, les baixes incentivades amb reconeixement d’acomiadaments improcedents, dóna la xifra d’uns 3.500 periodistes acomiadats entre el 2008 i l’abril del 2009. I fa una relació de la reducció de personal en els grups més significatius del sector.

El grup Prisa, a El País, ha realitzat un procés de baixes voluntàries i prejubliacions de 60 periodistes; Localia va tancar la seva activitat i acomiadar 300 treballadors. Vocento va ser el primer grup de comunicació que va presentar un ERO, al diari gratuït Què, que va reduir la plantila més d’un 50%, és a dir, en 131 treballadors. El Grup Z va presentar un ERO al 2008 que va suposar un 25% de la plantilla -442 treballadors-. El Grup Godó parla de 80 baixes de participació entre redacció i administración de La Vanguardia. A l’ADN gratuït, del Grup Planeta, s’han fet 30 acomiadaments, i a Onda Cero, del mateix grup, una reestructuració va afectar un centenar de treballadors.

Els grans grups de comunicació han realitzat acomiadaments del 25%; la majoria de petites i mitjanes empreses han reduït les seves plantilles entre un 15% i un 20%. La majoria de baixes s’han produït a les redaccions. L’SPC afirma que els grans grups, en la majoria dels casos, han acomiadat aprofitant la situació de crisi.

Per la seva banda, González Urbaneja afirma, en una entrevista publicada a la web de l’APM: “no he vist projectes consistents de futur en la reestructuració de cap mitjà. Sí que hi ha hagut ajustos de costos, dràstics, indiscriminats, mal negociats, poc pactats, generalment”. En conjunt diu que hi ha poca credibilitat respecte les polítiques d’ajustament, que el grau de confiança en el conjunt dels editors, com en els polítics, és baix.

La previsió que fa l’Informe de l’APM no és optimista: Encara hi haurà més ERO perquè les companyies que ja n’han fet no han aconseguit els objectius (reduir costos, principalment; millorar en competitivitat…). L’evolució de les inversions publicitàries no ha tocat fons, i encara no ho farà en el 2010. Segons González Urbaneja, el 2010 serà pitjor que el 2011, que serà quan el sector es recuperarà, a la cua de l’economia.  L’espai per a les solucions d’autoocupació ha perdut part de les seves viabilitats i patirà de nou amb les concentracions en diversos sectors empresarials. Internet va cap a la saturació; no hi ha publicitat per a tot el que s’engega en aquest mitjà. Al o la periodista independent se li paga menys per la feina i s’espaia més en el temps la demanda de les seves col·laboracions. La universitat segueix produïnt noves fornades de periodistes. Les exigències per part dels professionals es rebaixen per aconseguir una feina, doncs la necessitat apreta. El fet de ser mileurista, que abans era criticable, ara és lloable.

Diu González Urbaneja que la situació de la professió i del sector es pot qualificar de “catastròfica, perquè poques activitats professionals imprescindibles per a la societat i amb futur han patit tant amb aquesta crisi”.